La Generalitat de Catalunya portava força anys arrossegant els peus en el procés d’acreditació de residències i d’altres serveis socials i això està tenint avui dia conseqüències d’inseguretat jurídica y “inseguretat pura” per a centenars de prestadors de serveis socials i milers de persones dependents que no saben si un dia hauran de canviar de residència contra la seva voluntat per una qüestió purament burocràtica.
De sobte el mes de juny de 2024 d'un dia per a l'altra ha començat un procés de "reacreditació" que obliga a totes les residències que no hagin estat acreditades amb posterioritat d'agost de 2020 a presentar una solicitud d'acreditació acompanyada d'un dens paquet de documentació abans del 5 d'agost. Moltes residències col.laboradores veuen, així en risc la seva "acreditació com a centre col.laborador" i moltes altres la seva possibilitat de continuar admetent usuaris beneficiaris de PEVs.
En aquestes línies vull exposar quin és el problema i quina podria ser una possible solució.
Tot comença amb l’entrada en vigor de la Llei de Dependència (LAPAD).
Abans de la LAPAD a Catalunya funcionàvem amb el “Sistema de Col.laboració” un invent català no existent en altres comunitats posat en funcionament a mitjans dels 90 del segle XX i que, al meu entendre, funcionava força be. La col.laboració era en essència un híbrid entre concert i prestació econòmica vinculada en el qual, tot i que una part de l’estada del resident la paga la Generalitat directament a la residencia col.laboradora, aquesta factura la totalitat de la quantitat rebuda (part pública més copagament) a l’usuari. Cada any la Generalitat feia una convocatòria per “acreditar” residències com a col.laboradores establint uns criteris que eren més exigents que els que establien els decrets d’autorització i, tot i que el sistema preveia que l’acreditació com a residència col.laboradora s’havia d’anar renovant, a la pràctica les renovacions es produïen tàcitament sense que es fessin resolucions específiques. Així, convivien com a “residències col.laboradores” centres diferents, cadascun complint amb els requisits de la convocatòria que els va donar accés a la col.laboració.
La LAPAD no preveia la “col.laboració”; només el concert i la Prestació Econòmica Vinculada (PEV) i establia, com a requisit per les residències que volguessin acollir places de finançament públic “la acreditació”.
La acreditació ve a ser un “plus de requisits”. De fet el que estableix, sense esmentar-ho, dos nivells de exigències: les residències 100% privades amb clients 100% privats han de complir la normativa d’autorització. Les que vulguin tenir places concertades o acollir a beneficiaris de PEV haurien de complir, a més, el requisits d’acreditació que s’establirien en un Decret. Per garantir que els requisits fossin semblants a tot Espanya, es va crear un Consejo Territorial que establiria uns “Criterios Comunes” que les comunitats autònomes havien de seguir quan establissin els seus. Això era en 2007.
Des d’aleshores el Consejo Territorial a publicat dos paquets de “Criterios Comunes”, un al 2008 i l’altre en 2022. Les comunitats autònomes els han llegit i han triat la part que els ha agradat per fer els seus Decrets d’Acreditació, quan no els han ignorat totalment.
En el cas de Catalunya, fins al 2020 no es va publicar el Decret d’Acreditació (DECRET 69/2020, de 14 de juliol, d'acreditació, concert social i gestió delegada en la Xarxa de Serveis Socials d'Atenció Pública) i fins aleshores es van anar fent “pegats”, solucions transitòries que se han anat consolidant en el temps. La primera, la disposició transitòria del Decret de Cartera de Serveis de 2010 que estableix que, fins que no s’aprobi un Decret d’acredidtació, es consideren acreditades:
“a) Les entitats inscrites al Registre d'entitats, serveis i establiments socials, si compleixen les clàusules administratives i les prescripcions tècniques per contractar amb l'Administració de la Generalitat segons la tipologia de serveis socials.
b) Les entitats col·laboradores de les prestacions de determinats serveis, a l'empara de les Ordres dictades pel departament competent en matèria de serveis socials.”
Després va venir el procés d’acreditació tansitòria de l’any 2011 (https://www.inforesidencias.com/contenidos/reglamentacion/catalunya/acreditacion-transitoria-de-residencias-en-catalu-a-2011); successius processos de concertació de places, fins arribar al Decret 69/2020 i l’actual procés d’acreditació.
I durant aquest camí també va entrar en vigor el DECRET 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials; que actualitzava els requisits arquitectònics d’autorització de les residències i que tenia també una disposició transitòria que diu el següent:
“Aquest Decret no és aplicable als procediments d’autorització de funcionament, modificació i cessament ja iniciats abans de la seva entrada en vigor, els quals es regeixen per la normativa anterior.
Les condicions materials que estableix l’annex 1 són d’aplicació als serveis socials que es presten en establiments que sol·licitin l’autorització de funcionament, l’autorització de modificació o presentin la comunicació prèvia corresponent, amb posterioritat a l’entrada en vigor d’aquest Decret.
En els establiments que sol·licitin la modificació per ampliació de la capacitat registral, les condicions materials que estableix l’annex 1 són d’aplicació als espais ampliats o modificats.
Les condicions materials mínimes que estableix l’annex 2 són d’aplicació als serveis socials que es prestin amb la intervenció d’equips professionals que presentin la comunicació prèvia corresponent amb posterioritat a l’entrada en vigor d’aquest Decret”.
En altres paraules aquesta disposició ens diu que hi ha dues formes de complir el Decret, igual de vàlides: Als establiments i serveis autoritzats abans de l’entrada en vigor “no els és d’aplicació”, o sigui que compleixen el Decret sense haver de complir les seves exigències (complint les que estaven vigents quan van ser autoritzades). Els establiments que sol.liciten autorització amb posterioritat, sí han de complir totes les exigències del Decret.
Tenint això en compte si a una residència autoritzada l’any 2005 i en funcionament des d’aleshores li preguntes si compleix el Decret 205/2015 la resposta és “Sí. El compleixo en la mida en que m’és d’aplicació la seva disposició transitòria que forma part del Decret”.
Dit això, tornem al Decret 69/2020 que estableix els criteris d’acreditació que han de demostrar les residències que avui estan tramitant-la i centrem-nos en l’article 6 c que determina l’obligació dels serveis acreditats disposar d’un “Protocol sobre el compliment de la normativa aplicable segons la tipologia de servei per exercir l'activitat.”
La situació que ens estem trobant avui es una en la que el Departament, quan considera si una residència pot ser acreditada, exigeix que aquesta compleixi els requisits materials establerts al Decret 205/2015, o sigui als annexos, sense tenir en compte la disposició transitòria. Així apareix en la guia per emplenar la sol.licitut que té el Departament a la seva web https://canalempresa.gencat.cat/web/shared/OVT/Departaments/DSO/Documents_i_enllacos/SG/Acreditacio-dentitats-proveidores-de-la-Xarxa-de-Serveis-Socials-dAtencio-Publica/GUIA_acreditacio_entitats_GENERAL_2022_01_26.PDF, que en el punt 8 diu “En el DECRET 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials, en el seu article 4, contempla condicions materials i de seguretat per a determinats serveis que cal complir i acreditar”. La qüestió és que aquest document més que “guiar”, confon: El Decret 205/2015 no diu res d’acreditació.
L’únic lloc on trobem que les residències assistides per a persones amb dependència per tal de ser acreditades han de complir amb una part concreta del Decret 205/2015 es en el punt 7.4 de l’annex 31 de l’ORDRE TSF/218/2020, de 16 de desembre, per a la provisió dels serveis de la Xarxa de Serveis Socials d'Atenció Pública, que diu això literalment: “7.4 L'establiment residencial ha de disposar d'espais comuns de convivència, activitats diverses i visites, amb una superfície no inferior a 3 m² per persona usuària, que han de ser amplis, ventilats i amb llum natural, així com espais específics per a fisioteràpia (mínim 12 m²), despatx de professionals (mínim 12 m²) i una sala de visites (mínim 10 m²), d'acord amb el Decret 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'entitats, serveis i establiments socials.”
És el fet de que esmenti que aquesta obligació ve derivada del Decret 205/2015 (s’exigeix “d’acord amb” el Decret), la que permetria entendre que totes les residències que es varen autoritzar (o acreditar com a col.laboradores) amb anterioritat a l’any 2015, podrien acreditar-se complint amb la disposició transitòria del Decret i no les condicions específiques.
La limitació de llits a dos per dormitori no plantejaria problemes ja que està recollit a l’Ordre TSF/218/2020 sense referència expressa al Decret 205/2015. Punt 7.8 de l’annex 31: “ Les habitacions han de disposar, per cada resident, d'un llit amb una amplada mínima de 90 cm, tant en l'estructura com en el matalàs, un armari individual per a cada resident que es pugui tancar amb clau, una tauleta de nit, un llum de nit i un pilot nocturn. L'armari ha de tenir una capacitat mínima d'1,2 m3, i tenir una distribució d'espais que permeti accedir fàcilment als articles d'ús personal i quotidià.
Per garantir el dret a la intimitat, en totes les habitacions amb més d'un llit hi ha d'haver separació entre llits mitjançant cortines. Així mateix, el nombre llits per habitació no pot excedir de 2.”
Entenc que aquest argument fóra suficient per poder facilitar l’acreditació de moltes residències que avui estan quedant fora i salvar la qüestió dels dormitoris de més de dos llits.
El mateix succediria amb l'amplada del passadissos. Les residències que compleixen amb la normativa amb la que van ser autoritzades i amb el Primer Codi d'accessibilitat de Catalunya, podrien continuar existint sense haver d'enderrocar l'edifici per eixamplar uns passadissos que eren legals quan es van construir.
Qüestió econòmica
Tenint en compte que les residències que no compleixen íntegrament els requisits del Decret 205/2015 i que segons l’argument antecedent es podrien acreditar, poden tenir despeses inferiors a les que compleixen tots els requisits. El Departament podria considerar establir dos nivells d'acreditació i dos preus públics, un pels que apliquessin la disposició transitòria del Decret 205/2015 (serien residències que porten més de 10 anys funcionant i amb dificultats per ajustar-se als criteris) i un altre als que donessin compliment al conjunt de criteris. El preu de base podria ser l'actual i aplicar pujades succesives per a les residències amb plus de compliment. Això supondria una modificació de la cartera de serveis i d'algun altre Decret. Crec que aquesta mesura, que perseguiria mantenir la xarxa vigent impedint, però que es pogués produir un benefici no justificat seria ben rebuda per part de la majoria d’actors principals. Requeriria una modificació del Decret de Cartera de Serveis.
Tot plegat, si el que es vol és que en un mig termini totes les residències compleixin amb uns requisits determinats, la Generalitat podria establir un termini clar: deu anys, per exemple durant el qual s'aplicaria la doble acreditació. Això donaria un temps prudencial a tots els actors del sector per ajustar-s'hi.
