Durant molts anys he estat convençut que això dels assassins en sèrie era una cosa que passava més a Hollywood que en la realitat. L'assassí de la residència de gent gran d'Olot em va fer veure fa un parell d'anys, quan tot va sortir a la llum, que també per aquestes latituds teníem la nostra part d'escòria humana.
Ara que s'està celebrant el judici, els mitjans de comunicació han trobat una bona dosi de carnassa en què rebolcar-se i ho estan fent fixant-se en angles "interessants". Sembla que Joan Vila era una bellíssima persona, que els seus companys el consideraven un bon empleat, els residents i familiars estaven contents amb ell i que, segons el mitjà, o bé estava boig o el que va fer ho va fer per evitar patiments a les seves víctimes.
No em crec res.
Un metge anglès anomenat Harold Shipman, encantador amb els seus pacients va matar entre 200 i 250 d'ells amb sobredosi d'insulina. Tot es va destapar quan va intentar quedar-se amb l'herència d'una de les seves víctimes. Quan es va saber que era un assassí molta gent es va sorprendre: "era tan amable".
A mi hi ha algunes coses, de les que he llegit, que em semblen molt cridaneres. Una és l'arma que utilitzava per matar. En alguns casos eren sobredosi d'insulina però en altres introduïa lleixiu al coll de les seves víctimes. M'estremeixo a pensar el que s'ha de notar, dement o no, quan aquest líquid càustic et crema les entranyes, i només m'esgarrifa més el suposar que, si Joan Vila hagués seguit utilitzant els sobredosi d'insulina, amb gairebé tota seguretat hauria seguit matant impunement.
Ara, en el judici, resulta que Joan Vila només volia estalviar patiment a uns pobres ancians i el pitjor és que, sembla que les salvatjades d'aquest home per a alguns són un bon motiu per començar a parlar d'eutanàsia, o de la dignitat dels que pateixen, o de les mesures de control que haurien d'aplicar les residències geriàtriques.
Anem per parts:
La dignitat de les persones es refereix al valor de la vida humana en si mateixa. Un ésser humà és valuós en si i ha de ser respectat amb independència de com sigui o com el veiem. És perquè crec en la dignitat de les persones que em semblaria aberrant que ara fessin beure lleixiu a Joan Vila (cosa que preveuen alguns ordenaments, com el del "civilitzat Iran") o que ho sotmetessin a apedregada o tortura.
L'autonomia és un altre principi en el que crec bastant i per això veig interessant que es puguin plantejar conflictes quan una persona considera que la seva vida ja no és digna de ser viscuda i decideix racionalment finalitzar-la. Res d'això va passar a Olot.
Joan Vila va decidir que podia ser Déu. El donaria i trauria la vida. I li va agradar. Li va agradar tant que ho va fer una vegada i una altra. Suposo que es va avorrir de matar amb insulina i va provar amb lleixiu.
En el seu camí va deixar la mort de deu residents i un mal, encara per avaluar als professionals que treballen en residències.
He llegit que alguns familiars de les víctimes qüestionen la forma en què la residència guardava i administrava la medicació. Fins i tot que es queixen de la manca de controls a la residència. Suposo que acabaran demanant que la residència els indemnitzi.
La veritat és que una residència per a majors compta amb un equip interdisciplinari i una sèrie de protocols, registres i programes orientats a prestar un servei de qualitat als residents i no per evitar que un empleat psicòpata els mat.
Aprofitant l'atenció que provoca el succés podríem caure en la temptació d'exigir que les residències tinguin molts més controls i supervisions. Que ferm cada vegada que una pastilla surt de la caixa o cada vegada que una ampolla de lleixiu entra o surt del magatzem. Seria un error.
El més important quan una persona ingressa en una residència geriàtrica és la confiança que està dipositant en un equip de professionals que van a suplir allò que ell ja no pot fer per si mateix i li van a donar el suport necessari perquè segueixi el seu projecte de vida.
La tendència en el nostre sector és la de que el major cada vegada se senti més amo de la seva vida, prengui més decisions "faci més coses" de les que vulgui, el que suposa assumir riscos.
Posar més controls perquè un altre boig no mati als residents suposa limitar els drets d'aquells residents que encara mantenen marge per poder "fer més coses". Per això, en comptes de més controls que hauríem és tendir a que més residents poguessin autoadministrar la medicació amb una supervisió discreta.
Joan Vila és un assassí que resulta treballava en una residència geriàtrica de Girona. Podria haver estat metge, notari o antenista però era gerocultor i això va fer que matés a persones en una residència.
Reflexionem sense obsessionar-nos si es pot millorar el control de la medicació, que condemnin l'assassí, i seguim en el que ens ocupa: veure com l'atenció a persones grans en residències pot millorar tot i la crisi i els impagaments de l'administració.
Per les persones que busquen una residència de gent gran espero que això no sigui més que una por passatjera.
martes, 14 de mayo de 2013
viernes, 10 de mayo de 2013
LA GENERALITAT S'EQUIVOCA AL TANCAR LA PORTA A NOVES RESIDÈNCIES ACREDITADES
Per aquells a qui el títol d'aquest post els soni estrany, m'agradaria començar explicant que, a principis de maig de 2013, el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat, a través de l'ICASS va publicar una nota en el seu web en què venia a dir que , com els temps estan molt achuchados i hi ha pocs diners, tancava la possibilitat que les residències per a gent gran privades que complissin una sèrie de requisits es aceditasen podent així acollir residents finançats per l'administració mitjançant el sistema de la prestació econòmica vinculada (PEV). Les residències concertades i ja acreditades seguirien podent acollir aquests usuaris i les que ja havien presentat la sol · licitud podrien encara accedir si complien els requisits.
La notícia no m'ha agafat totalment per sorpresa ja que, fa uns mesos algú dins de l'ICASS em va dir que aquesta era la seva intenció i, de fet, ja portaven algun temps dient informalment a les residències de gent gran que volien acreditar-se. Quan m'ho van comentar des ICASS els vaig dir que em semblava incorrecte i irregular però no ho vaig haver expressar d'una forma prou persuasiva o, senzillament no van estar d'acord.
Avui crec que la Generalitat s'equivoca i vaig a explicar per què. I per ser més convincent aquest cop, aniré per parts.
En el sistema de la Llei de Dependència (LAPAD) que reben prestacions de serveis ho fan en serveis públics o concertats. Perquè un servei privat pugui ser concertat ha d'estar acreditat.
D'altra banda, els qui reben una prestació econòmica vinculada (PEV) poden comprar serveis en entitats acreditades.
Així, l'acreditació es converteix en la porta d'entrada de les entitats públiques per a la prestació de serveis finançats pel sistema de dependència.
Acreditar vol dir complir uns requisits més exigents que els d'autorització amb el que el que preveu la Llei és que hi hagi dos tipus de serveis privats (a partir d'ara em centraré en residències):
Les residències "privades-privades" serien les que compleixen la norma d'autorització i busquen els seus clients en el mercat privat.
Les residències "privades-acreditades" complirien, a més de les normes d'autorització una norma específica més exigent que és la que els permet "vendre" places a l'administració, ja sigui mitjançant concert, col · laboració o PEV.
En altres paraules la Llei de Dependència preveu que les residències privades puguin acreditar, complint els requisits d'acreditació, i només les acreditades puguin ser concertades o rebre a beneficiaris del PEV.
La Llei de Dependència marca que cada comunitat autònoma establirà els seus requisits d'acreditació existint uns criteris comuns que s'estableixen per a totes les comunitats.
Aquests criteris comuns d'acreditació es van publicar al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) al desembre de 2008 i donaven un termini d'un any perquè totes les comunitats autònomes publiquessin els seus respectius Decrets d'acreditació.
Si tot hagués anat tal com estava previst, la Generalitat abans de desembre de 2009 hauria publicat el seu decret i, a partir de llavors totes les residències que volguessin acreditar sabrien, de forma clara i segura a què atenir, quins requisits complir i quin procediment seguir per aconseguir aquesta acreditació. En un sistema d'acreditació no hauria uns terminis per presentar sol · licituds, ICASS no podria dir "ja no acredito més" ja que totes les residències que ho demanessin i complissin els requisits, podrien estar acreditades.
El que passa és que la Generalitat i, concretament el Departament de Benestar Social i Família, amb les seves successives denominacions i personificacions, ha estat incapaç ¡en gairebé cinc anys! d'elaborar un decret establint quins són els requisits d'acreditació. I no només això sinó que, a més de no elaborar un Decret que donés seguretat ha anat preparant successius sistemes provisionals, transitoris o ad hoc que li ha permès concertar places en residències no acreditades, establir "límits en el copagament" i mantenir amb vida a l' Programa de Suport a l'Acolliment Residencial (la col · laboració) quan fa vuit anys se'ns va anunciar que era una cosa "a extingir". I normalment ho ha fet, no publicant normes al Diari Oficial de la Generalitat sinó emetent notes, circulars, publicacions a internet que tenen nul valor jurídic però són d'obligat compliment en la mesura que són l'única forma en què una residència ha pogut accedir al "client públic".
Dins d'aquest malabarisme ajurídic, del que porto uns anys opinant en els meus blogs, al maig de 2011 es va iniciar un procés d'acreditació transitòria mitjançant la publicació a la web de la Generalitat d'una sèrie de documents.
Aquest procés permetia a les residències assistides que complissin uns requisits, i acceptessin un "límit" al preu que cobressin als residents, acollir beneficiaris de la PEV mentre aquests o poguessin ingressar en una residència pública o concertada.
Actualment els requisits continguts en aquesta documentació són els d'acreditació a Catalunya. ¿Hauria estat tan difícil donar forma de decret a aquell sistema i deixar-lo de forma definitiva?
Amb un parell d'exemples s'entén perfectament.
Suposem que sóc una residència "privada-privada" i que un dels meus residents sol · licita l'ajuda de la dependència. Des serveis socials li diran clarament que quan aconsegueixi l'ajuda el major haurà d'ingressar en una residència pública, concertada, col · laboradora i que, si no troba plaça, s'haurà de posar en llista d'espera d'alguna d'aquelles i mentrestant podrà estar en una residència acreditada cobrant una PEV. A més li deixarà clar que, durant el temps en que estigui en la "privada-privada" no podrà cobrar res. O sigui, que el millor és que es vagi i es busqui una altra que sigui acreditada.
Les residències "privades-privades" saben avui que no ser acreditades els pot comportar la pèrdua de residents que, fins llavors vivien feliçment en els seus centres.
A més saben que totes les treballadores socials d'atenció primària, quan assessoren famílies que inicien el procés de la dependència i consideren l'ingrés del dependent en una residència, els aconsellen que busquin una residència acreditada.
Durant els darrers anys hem passat per fases i hem vist molta casuística. Des d'un moment inicial en què totes les residències privades podien acollir beneficiaris de PEV fins residents als quals els deia que fins que no ingressaren en una residència acreditada la seua expedient estava paralitzat. Sigui com sigui, el procés ha anat cap al arraconament de les residències "privades-privades" i la seva exclusió del sistema de la dependència.
Com que no vull ser del tot fatalista voldria deixar clar que el fracàs clamorós i col · lapse de la Llei de Dependència també està generant en algunes residències "privades-privades" un cert alleujament: En la mesura que algunes d'elles no compleixen amb els rigorosos requisits de personal de les acreditades, poden tenir costos una mica inferiors, en la mesura que l'esperança que va generar la Llei de Dependència esdevé desengany, més persones dependents han d'optar per places privades en residències. Quan els nostres governants decideixin dir-nos la veritat i deroguin la Llei tornant a un sistema de cobertura no universal (o sigui que les rendes més altes quedin excloses de cobertura), cosa que passarà, calculo en uns dos o tres anys, la xifra de persones que optaran de nou per residències privades s'incrementarà substancialment. La competència serà llavors la clau.
Siguin com siguin les perspectives a mitjà i llarg termini, la veritat avui és que, des que el 2011 la Generalitat va divulgar els criteris d'acreditació transitòria, sense establir una data de caducitat, hi va haver residències de gent gran que van començar a calcular què els costaria complir aquests requisits i poder entrar al "mercat de les places PEV".
Per a algunes residències de majors, sobretot les petites i mitjanes, acreditar suposava fer algunes obres a la residència, reduir alguna plaça i pensar en contractar més personal. Això a canvi d'una expectativa incerta. Les residències sabien que la Generalitat quan les acredités no obligaria a ingressar a ningú. Únicament apareixerien en la llista de residències acreditades i hauria de ser el dependent què les triés. Les residències sabien que assumien un risc però, en molts casos, més que pensar en futurs residents, pensaven en no perdre els que ja tenien.
Unes trigar més que altres en prendre la decisió però la veritat és que avui hi ha residències a Catalunya que ja han realitzat una part de la inversió amb l'esperança de, quan finalitzin les obres, poder ser acreditades.
Frenar en sec l'acreditació suposa trair la confiança que uns ciutadans han dipositat en la paraules de la Generalitat, encara que aquestes estiguessin a internet i no al BOE. Una confiança que els ha portat a realitzar inversions i obres (una mica encomiable en la difícil situació). La Generalitat podria haver dit que d'aquí a tres mesos deixarà d'acceptar noves sol · licituds. D'aquesta manera hauria estimulat a més residències a accelerar les obres i hauria aparegut davant la societat com algú que entén les dificultats.
Per descomptat hi ha l'altre costat de la balança. Les residències que avui ja estan acreditades poden estar contentes amb la decisió de la Generalitat. Si veus que el teu veí està fent obres i que quan les acabi serà una competència amb la qual lluitar per captar els cada vegada més minsos beneficiaris de PEV, t'alegraràs si l'ICASS li dóna amb la porta als nassos. Qui estigui en aquesta situació té motius per alegrar però això no fa millor la decisió de la Generalitat.
La resposta és senzilla. Les persones grans beneficiàries de la Llei de Dependència a Catalunya tindran amb aquesta mesura menys capacitat d'elecció.
Potser sóc un il · lús però m'agrada tenir la sensació que trio. M'encanta la filosofia d'atenció / planificació centrada en la persona en què el resident pot prendre decisions i els altres les respecten encara que no siguin les més adequades. Cada vegada que vaig a un curs, conferència, jornada ... sobre atenció centrada en la persona veig algú de l'administració assentint amb el cap. Ara m'adono que quan ho fan han d'estar pensant en una altra cosa, ja que, quan tenen l'ocasió de fer alguna cosa que de veritat pugui potenciar el respecte a les eleccions, en comptes d'augmentar la possibilitat de triar la retallen.
Un exemple: Si al seu municipi hi ha una residència que s'ha gastat uns diners per aconseguir ser acreditada i que compleix tots els requisits d'acreditació, i una persona gran beneficiària de la Llei de Dependència que vol ingressar en aquesta residència. ¿Per què la Generalitat pot aconseguir que acabi anant a un altre municipi?
Això és el que diu la Generalitat:
L'ICASS, Institut Català d'Assistència i Serveis Socials va iniciar el maig del 2011, malgrat les dificultats pressupostàries, un nou procés d'acreditació de centres residencials i diürns per poder acollir usuaris amb dret a prestació econòmica vinculada, posant especial atenció en territoris amb més necessitat d'oferta pública de places.
L'actual context de pròrroga pressupostària, condiciona la garantia de les obligacions pressupostàries econòmiques que se'n deriven, pel que no s'està donant continuïtat al procés de noves acreditacions excepte aquelles que es trobin immerses en millores propostes per escrit previ a l'obtenció d'aquesta condició.
La veritat és que el fet d'acreditar nous centres com a possibles acollidors de beneficiaris de PEV no suposa incrementar ni un euro la despesa.
Recordem que el fet d'estar acreditat (igual que abans succeïa amb l'estar acreditat com a residència col · laboradora) no suposa que la Generalitat assumeixi cap obligació de "enviar" residents. L'ésser acreditat només suposa aparèixer a la llista d'acreditats perquè els beneficiaris de la PEV puguin triar estar al teu residència mentre esperen a tenir una plaça pública o de concert.
Les úniques places que la Generalitat té "compromeses" són les que ha concertat amb alguna residència i, en menor mesura les residències col·laboradores (que cada vegada intenta tractar de forma més anàloga a les residències concertades).
Si el que resulta car per li Departament és el cost del procés d'acreditació, tenen una via molt fàcil i directa de traslladar-lo a la residència. La Llei de Serveis Socials de 2007 estableix que l'acreditació s'han d'inscriure en el Registre de Serveis Socials. En la mesura que hi ha unes taxes que paguen els processos d'inscripció en el registre, no costaria gaire incloure l'acreditació entre els fets "a taxar". Estic segur que les residències pagarien la quantitat sense massa inconvenient.
Les seria difícil rectificar si haguessin apostat per un sistema de govern més seriós basat en l'imperi de la llei i en la publicació en els diaris oficials dels actes i reglaments que afecten un conjunt indeterminat de ciutadans afectant seus drets.
Però avui no vivim en aquest sistema sinó en el de "mira el que he penjat al meu mur de Facebook".
Crec que demà mateix la Generalitat podria potar per canviar la nota que va penjar (i de la qual aquest és l'enllaç per una altra que digués que per garantir el dret a triar proveïdor d'entre els que compleixin els criteris d'acreditació, la Generalitat continuarà acreditant transitòriament residències, d'acord amb els criteris de maig de 2011 i assumint el compromís de publicar el Decret d'acreditació definitiu abans de final d'any.
Com sempre, potser sóc jo el que m'equivoco, pel que agrairé de tot cor els comentaris.
La notícia no m'ha agafat totalment per sorpresa ja que, fa uns mesos algú dins de l'ICASS em va dir que aquesta era la seva intenció i, de fet, ja portaven algun temps dient informalment a les residències de gent gran que volien acreditar-se. Quan m'ho van comentar des ICASS els vaig dir que em semblava incorrecte i irregular però no ho vaig haver expressar d'una forma prou persuasiva o, senzillament no van estar d'acord.
Avui crec que la Generalitat s'equivoca i vaig a explicar per què. I per ser més convincent aquest cop, aniré per parts.
1. Què és l'acreditació?
En el sistema de la Llei de Dependència (LAPAD) que reben prestacions de serveis ho fan en serveis públics o concertats. Perquè un servei privat pugui ser concertat ha d'estar acreditat.
D'altra banda, els qui reben una prestació econòmica vinculada (PEV) poden comprar serveis en entitats acreditades.
Així, l'acreditació es converteix en la porta d'entrada de les entitats públiques per a la prestació de serveis finançats pel sistema de dependència.
Acreditar vol dir complir uns requisits més exigents que els d'autorització amb el que el que preveu la Llei és que hi hagi dos tipus de serveis privats (a partir d'ara em centraré en residències):
Les residències "privades-privades" serien les que compleixen la norma d'autorització i busquen els seus clients en el mercat privat.
Les residències "privades-acreditades" complirien, a més de les normes d'autorització una norma específica més exigent que és la que els permet "vendre" places a l'administració, ja sigui mitjançant concert, col · laboració o PEV.
En altres paraules la Llei de Dependència preveu que les residències privades puguin acreditar, complint els requisits d'acreditació, i només les acreditades puguin ser concertades o rebre a beneficiaris del PEV.
2. Quins són els requisits d'acreditació?
La Llei de Dependència marca que cada comunitat autònoma establirà els seus requisits d'acreditació existint uns criteris comuns que s'estableixen per a totes les comunitats.
Aquests criteris comuns d'acreditació es van publicar al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) al desembre de 2008 i donaven un termini d'un any perquè totes les comunitats autònomes publiquessin els seus respectius Decrets d'acreditació.
Si tot hagués anat tal com estava previst, la Generalitat abans de desembre de 2009 hauria publicat el seu decret i, a partir de llavors totes les residències que volguessin acreditar sabrien, de forma clara i segura a què atenir, quins requisits complir i quin procediment seguir per aconseguir aquesta acreditació. En un sistema d'acreditació no hauria uns terminis per presentar sol · licituds, ICASS no podria dir "ja no acredito més" ja que totes les residències que ho demanessin i complissin els requisits, podrien estar acreditades.
El que passa és que la Generalitat i, concretament el Departament de Benestar Social i Família, amb les seves successives denominacions i personificacions, ha estat incapaç ¡en gairebé cinc anys! d'elaborar un decret establint quins són els requisits d'acreditació. I no només això sinó que, a més de no elaborar un Decret que donés seguretat ha anat preparant successius sistemes provisionals, transitoris o ad hoc que li ha permès concertar places en residències no acreditades, establir "límits en el copagament" i mantenir amb vida a l' Programa de Suport a l'Acolliment Residencial (la col · laboració) quan fa vuit anys se'ns va anunciar que era una cosa "a extingir". I normalment ho ha fet, no publicant normes al Diari Oficial de la Generalitat sinó emetent notes, circulars, publicacions a internet que tenen nul valor jurídic però són d'obligat compliment en la mesura que són l'única forma en què una residència ha pogut accedir al "client públic".
Dins d'aquest malabarisme ajurídic, del que porto uns anys opinant en els meus blogs, al maig de 2011 es va iniciar un procés d'acreditació transitòria mitjançant la publicació a la web de la Generalitat d'una sèrie de documents.
Aquest procés permetia a les residències assistides que complissin uns requisits, i acceptessin un "límit" al preu que cobressin als residents, acollir beneficiaris de la PEV mentre aquests o poguessin ingressar en una residència pública o concertada.
Actualment els requisits continguts en aquesta documentació són els d'acreditació a Catalunya. ¿Hauria estat tan difícil donar forma de decret a aquell sistema i deixar-lo de forma definitiva?
3. Què suposa avui per a una residència privada ser acreditada?
Amb un parell d'exemples s'entén perfectament.
Suposem que sóc una residència "privada-privada" i que un dels meus residents sol · licita l'ajuda de la dependència. Des serveis socials li diran clarament que quan aconsegueixi l'ajuda el major haurà d'ingressar en una residència pública, concertada, col · laboradora i que, si no troba plaça, s'haurà de posar en llista d'espera d'alguna d'aquelles i mentrestant podrà estar en una residència acreditada cobrant una PEV. A més li deixarà clar que, durant el temps en que estigui en la "privada-privada" no podrà cobrar res. O sigui, que el millor és que es vagi i es busqui una altra que sigui acreditada.
Les residències "privades-privades" saben avui que no ser acreditades els pot comportar la pèrdua de residents que, fins llavors vivien feliçment en els seus centres.
A més saben que totes les treballadores socials d'atenció primària, quan assessoren famílies que inicien el procés de la dependència i consideren l'ingrés del dependent en una residència, els aconsellen que busquin una residència acreditada.
Durant els darrers anys hem passat per fases i hem vist molta casuística. Des d'un moment inicial en què totes les residències privades podien acollir beneficiaris de PEV fins residents als quals els deia que fins que no ingressaren en una residència acreditada la seua expedient estava paralitzat. Sigui com sigui, el procés ha anat cap al arraconament de les residències "privades-privades" i la seva exclusió del sistema de la dependència.
Com que no vull ser del tot fatalista voldria deixar clar que el fracàs clamorós i col · lapse de la Llei de Dependència també està generant en algunes residències "privades-privades" un cert alleujament: En la mesura que algunes d'elles no compleixen amb els rigorosos requisits de personal de les acreditades, poden tenir costos una mica inferiors, en la mesura que l'esperança que va generar la Llei de Dependència esdevé desengany, més persones dependents han d'optar per places privades en residències. Quan els nostres governants decideixin dir-nos la veritat i deroguin la Llei tornant a un sistema de cobertura no universal (o sigui que les rendes més altes quedin excloses de cobertura), cosa que passarà, calculo en uns dos o tres anys, la xifra de persones que optaran de nou per residències privades s'incrementarà substancialment. La competència serà llavors la clau.
4. Què suposa frenar l'acreditació de noves residències per a les residències?
Siguin com siguin les perspectives a mitjà i llarg termini, la veritat avui és que, des que el 2011 la Generalitat va divulgar els criteris d'acreditació transitòria, sense establir una data de caducitat, hi va haver residències de gent gran que van començar a calcular què els costaria complir aquests requisits i poder entrar al "mercat de les places PEV".
Per a algunes residències de majors, sobretot les petites i mitjanes, acreditar suposava fer algunes obres a la residència, reduir alguna plaça i pensar en contractar més personal. Això a canvi d'una expectativa incerta. Les residències sabien que la Generalitat quan les acredités no obligaria a ingressar a ningú. Únicament apareixerien en la llista de residències acreditades i hauria de ser el dependent què les triés. Les residències sabien que assumien un risc però, en molts casos, més que pensar en futurs residents, pensaven en no perdre els que ja tenien.
Unes trigar més que altres en prendre la decisió però la veritat és que avui hi ha residències a Catalunya que ja han realitzat una part de la inversió amb l'esperança de, quan finalitzin les obres, poder ser acreditades.
Frenar en sec l'acreditació suposa trair la confiança que uns ciutadans han dipositat en la paraules de la Generalitat, encara que aquestes estiguessin a internet i no al BOE. Una confiança que els ha portat a realitzar inversions i obres (una mica encomiable en la difícil situació). La Generalitat podria haver dit que d'aquí a tres mesos deixarà d'acceptar noves sol · licituds. D'aquesta manera hauria estimulat a més residències a accelerar les obres i hauria aparegut davant la societat com algú que entén les dificultats.
Per descomptat hi ha l'altre costat de la balança. Les residències que avui ja estan acreditades poden estar contentes amb la decisió de la Generalitat. Si veus que el teu veí està fent obres i que quan les acabi serà una competència amb la qual lluitar per captar els cada vegada més minsos beneficiaris de PEV, t'alegraràs si l'ICASS li dóna amb la porta als nassos. Qui estigui en aquesta situació té motius per alegrar però això no fa millor la decisió de la Generalitat.
5 - Què suposa frenar l'acreditació de noves residències per als ciutadans?
La resposta és senzilla. Les persones grans beneficiàries de la Llei de Dependència a Catalunya tindran amb aquesta mesura menys capacitat d'elecció.
Potser sóc un il · lús però m'agrada tenir la sensació que trio. M'encanta la filosofia d'atenció / planificació centrada en la persona en què el resident pot prendre decisions i els altres les respecten encara que no siguin les més adequades. Cada vegada que vaig a un curs, conferència, jornada ... sobre atenció centrada en la persona veig algú de l'administració assentint amb el cap. Ara m'adono que quan ho fan han d'estar pensant en una altra cosa, ja que, quan tenen l'ocasió de fer alguna cosa que de veritat pugui potenciar el respecte a les eleccions, en comptes d'augmentar la possibilitat de triar la retallen.
Un exemple: Si al seu municipi hi ha una residència que s'ha gastat uns diners per aconseguir ser acreditada i que compleix tots els requisits d'acreditació, i una persona gran beneficiària de la Llei de Dependència que vol ingressar en aquesta residència. ¿Per què la Generalitat pot aconseguir que acabi anant a un altre municipi?
6 - Per què l'argument que dóna la Generalitat no s'aguanta?
Això és el que diu la Generalitat:
L'ICASS, Institut Català d'Assistència i Serveis Socials va iniciar el maig del 2011, malgrat les dificultats pressupostàries, un nou procés d'acreditació de centres residencials i diürns per poder acollir usuaris amb dret a prestació econòmica vinculada, posant especial atenció en territoris amb més necessitat d'oferta pública de places.
L'actual context de pròrroga pressupostària, condiciona la garantia de les obligacions pressupostàries econòmiques que se'n deriven, pel que no s'està donant continuïtat al procés de noves acreditacions excepte aquelles que es trobin immerses en millores propostes per escrit previ a l'obtenció d'aquesta condició.
La veritat és que el fet d'acreditar nous centres com a possibles acollidors de beneficiaris de PEV no suposa incrementar ni un euro la despesa.
Recordem que el fet d'estar acreditat (igual que abans succeïa amb l'estar acreditat com a residència col · laboradora) no suposa que la Generalitat assumeixi cap obligació de "enviar" residents. L'ésser acreditat només suposa aparèixer a la llista d'acreditats perquè els beneficiaris de la PEV puguin triar estar al teu residència mentre esperen a tenir una plaça pública o de concert.
Les úniques places que la Generalitat té "compromeses" són les que ha concertat amb alguna residència i, en menor mesura les residències col·laboradores (que cada vegada intenta tractar de forma més anàloga a les residències concertades).
Si el que resulta car per li Departament és el cost del procés d'acreditació, tenen una via molt fàcil i directa de traslladar-lo a la residència. La Llei de Serveis Socials de 2007 estableix que l'acreditació s'han d'inscriure en el Registre de Serveis Socials. En la mesura que hi ha unes taxes que paguen els processos d'inscripció en el registre, no costaria gaire incloure l'acreditació entre els fets "a taxar". Estic segur que les residències pagarien la quantitat sense massa inconvenient.
7 - Pot rectificar la Generalitat?
Les seria difícil rectificar si haguessin apostat per un sistema de govern més seriós basat en l'imperi de la llei i en la publicació en els diaris oficials dels actes i reglaments que afecten un conjunt indeterminat de ciutadans afectant seus drets.
Però avui no vivim en aquest sistema sinó en el de "mira el que he penjat al meu mur de Facebook".
Crec que demà mateix la Generalitat podria potar per canviar la nota que va penjar (i de la qual aquest és l'enllaç per una altra que digués que per garantir el dret a triar proveïdor d'entre els que compleixin els criteris d'acreditació, la Generalitat continuarà acreditant transitòriament residències, d'acord amb els criteris de maig de 2011 i assumint el compromís de publicar el Decret d'acreditació definitiu abans de final d'any.
Com sempre, potser sóc jo el que m'equivoco, pel que agrairé de tot cor els comentaris.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)