Durant molts anys he estat convençut que això dels assassins en sèrie era una cosa que passava més a Hollywood que en la realitat. L'assassí de la residència de gent gran d'Olot em va fer veure fa un parell d'anys, quan tot va sortir a la llum, que també per aquestes latituds teníem la nostra part d'escòria humana.
Ara que s'està celebrant el judici, els mitjans de comunicació han trobat una bona dosi de carnassa en què rebolcar-se i ho estan fent fixant-se en angles "interessants". Sembla que Joan Vila era una bellíssima persona, que els seus companys el consideraven un bon empleat, els residents i familiars estaven contents amb ell i que, segons el mitjà, o bé estava boig o el que va fer ho va fer per evitar patiments a les seves víctimes.
No em crec res.
Un metge anglès anomenat Harold Shipman, encantador amb els seus pacients va matar entre 200 i 250 d'ells amb sobredosi d'insulina. Tot es va destapar quan va intentar quedar-se amb l'herència d'una de les seves víctimes. Quan es va saber que era un assassí molta gent es va sorprendre: "era tan amable".
A mi hi ha algunes coses, de les que he llegit, que em semblen molt cridaneres. Una és l'arma que utilitzava per matar. En alguns casos eren sobredosi d'insulina però en altres introduïa lleixiu al coll de les seves víctimes. M'estremeixo a pensar el que s'ha de notar, dement o no, quan aquest líquid càustic et crema les entranyes, i només m'esgarrifa més el suposar que, si Joan Vila hagués seguit utilitzant els sobredosi d'insulina, amb gairebé tota seguretat hauria seguit matant impunement.
Ara, en el judici, resulta que Joan Vila només volia estalviar patiment a uns pobres ancians i el pitjor és que, sembla que les salvatjades d'aquest home per a alguns són un bon motiu per començar a parlar d'eutanàsia, o de la dignitat dels que pateixen, o de les mesures de control que haurien d'aplicar les residències geriàtriques.
Anem per parts:
La dignitat de les persones es refereix al valor de la vida humana en si mateixa. Un ésser humà és valuós en si i ha de ser respectat amb independència de com sigui o com el veiem. És perquè crec en la dignitat de les persones que em semblaria aberrant que ara fessin beure lleixiu a Joan Vila (cosa que preveuen alguns ordenaments, com el del "civilitzat Iran") o que ho sotmetessin a apedregada o tortura.
L'autonomia és un altre principi en el que crec bastant i per això veig interessant que es puguin plantejar conflictes quan una persona considera que la seva vida ja no és digna de ser viscuda i decideix racionalment finalitzar-la. Res d'això va passar a Olot.
Joan Vila va decidir que podia ser Déu. El donaria i trauria la vida. I li va agradar. Li va agradar tant que ho va fer una vegada i una altra. Suposo que es va avorrir de matar amb insulina i va provar amb lleixiu.
En el seu camí va deixar la mort de deu residents i un mal, encara per avaluar als professionals que treballen en residències.
He llegit que alguns familiars de les víctimes qüestionen la forma en què la residència guardava i administrava la medicació. Fins i tot que es queixen de la manca de controls a la residència. Suposo que acabaran demanant que la residència els indemnitzi.
La veritat és que una residència per a majors compta amb un equip interdisciplinari i una sèrie de protocols, registres i programes orientats a prestar un servei de qualitat als residents i no per evitar que un empleat psicòpata els mat.
Aprofitant l'atenció que provoca el succés podríem caure en la temptació d'exigir que les residències tinguin molts més controls i supervisions. Que ferm cada vegada que una pastilla surt de la caixa o cada vegada que una ampolla de lleixiu entra o surt del magatzem. Seria un error.
El més important quan una persona ingressa en una residència geriàtrica és la confiança que està dipositant en un equip de professionals que van a suplir allò que ell ja no pot fer per si mateix i li van a donar el suport necessari perquè segueixi el seu projecte de vida.
La tendència en el nostre sector és la de que el major cada vegada se senti més amo de la seva vida, prengui més decisions "faci més coses" de les que vulgui, el que suposa assumir riscos.
Posar més controls perquè un altre boig no mati als residents suposa limitar els drets d'aquells residents que encara mantenen marge per poder "fer més coses". Per això, en comptes de més controls que hauríem és tendir a que més residents poguessin autoadministrar la medicació amb una supervisió discreta.
Joan Vila és un assassí que resulta treballava en una residència geriàtrica de Girona. Podria haver estat metge, notari o antenista però era gerocultor i això va fer que matés a persones en una residència.
Reflexionem sense obsessionar-nos si es pot millorar el control de la medicació, que condemnin l'assassí, i seguim en el que ens ocupa: veure com l'atenció a persones grans en residències pot millorar tot i la crisi i els impagaments de l'administració.
Per les persones que busquen una residència de gent gran espero que això no sigui més que una por passatjera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario