El Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida que organitza la Fundació Edat i Vida s'ha convertit en un punt fix en el calendari biennal del sector.
Vaig tenir l'ocasió d'assistir a Madrid a la cinquena edició tal com he fet a les quatre anteriors i em permeto apuntar una perspectiva positiva i una negativa.
Vist el congrés des del punt de vista positiu, et permet submergir durant dos dies en el que està passant a Espanya i fora, pel que fa a atenció a la dependència es refereix. En aquesta ocasió amb el focus més posat en "el repte de la cronicitat" o sigui, una altra forma de referir-se la necessària coordinació / integració sociosanitària per atendre unes persones, la gran majoria de més de 65 anys, que necessiten una combinació de cures sanitàries i atenció social.
Els organitzadors es van preocupar de portar-nos ponents internacionals pel que va resultar interessant conèixer experiències d'atenció integrada a Escòcia o el Canadà. Tampoc van faltar destacats professionals i també polítics.
Per desgràcia no vaig poder assistir a totes les taules i ponències. Tot i això, em va quedar clar que la pregunta clau a debatre és, quan deixa una persona de ser un pacient per esdevenir una necessitada de cures. Si partim de la base que el dret a rebre atenció mèdica és diferent del d'atenció a la dependència (que ho és) afegim el toc jurídic. I si considerem els costos que suposa l'atenció hospitalària, la d'una residència geriàtrica, l'ajuda a domicili i la cura familiar, afegim el toc econòmic.
Portem més de trenta anys dient que, si es porta a terme una correcta coordinació / integració sociosanitària les persones estaran més ben ateses i "el sistema" podrà funcionar de forma més eficaç i eficient (o sigui bo, bonic, i el més barat possible) .
En aquests trenta anys ho hem dit en activa, passiva i perifràstica, ho hem escrit, dissenyat, discutit, implementat com a projecte pilot, com a pla i, en alguns casos s'han obtingut resultats parcials. Però, sembla que encara no hem estat capaços de trobar la clau.
Quan es va aprovar la Llei de Dependència, alguns optimistes van dir que un aspecte que recollia el text era la coordinació sociosanitària. No era cert. És més, l'únic punt de la Llei on s'esmenta "el sociosanitari" és en un article, el 11, en el qual especifica què poden fer les comunitats autònomes dins del sistema de la dependència. Dins de la llista, la lletra c diu: Establir els procediments de coordinació sociosanitària, creant, si escau, els òrgans de coordinació que corresponguin per garantir una efectiva atenció).
O sigui, que entre poc i res.
A mi em sembla que això de "el sociosanitari" es pren com una cosa per parlar, discutir, consensuar, redactar projectes i plans, més que alguna cosa per "fer".
En començar he dit que apuntava d'una perspectiva positiva i una altra negativa.
La negativa és que els cinc últims paràgrafs no els he escrit en 2015 sinó que els vaig escriure el 2013 quan faltaven unes setmanes per l'anterior congrés que es va celebrar a Barcelona. És trist però em costa molt, després d'haver assistit als dos, veure que les coses hagin millorat molt.
És cert que seguim parlant de plans pilot, que cada comunitat autònoma busca "la seva" clau per solucionar "el seu" problema i que des del govern d'Espanya se segueix parlant com si les comunitats autònomes estiguessin prestant tota la seva atenció.
Mentrestant "el sociosanitari" sembla haver trobat una solució no escrita però sí plasmada en la realitat. Va ser per a mi el moment estel·lar del Congrés tot i que potser no va tenir la rellevància formal que mereixia. Em refereixo a la presentació de l'informe "Perfil sanitari de les persones ingressades en centres residencials". Una anàlisi, realitzat per Edat i Vida, basat en les dades recollides en 111 residències, públiques, privades i privades / concertades sobre un total de gairebé 15.000 residents. L'informe presenta entre d'altres aquest perfil de qui ingressa avui en una residència geriàtrica:
- El 76% dels nous ingressos tenen 3 o més diagnòstics actius (el 43% més de 5).
- El 66% consumeixen de forma assídua més 7 o més fàrmacs.
- Un 73% dels residents pateixen incontinència urinària.
- El 58% dels nous ingressos pateixen risc de patir úlceres per pressió segons una escala reconeguda.
O sigui, que mentre discutíem sobre la necessitat de prestar una atenció integrada a unes persones que necessitaven atenció sanitària i social el que hem fet és enviar als "crònics" grans a les residències geriàtriques. El problema és que no hem solucionat com finançar l'atenció sanitària que presten aquestes residències; no hem unificat la forma en què gestionar la prescripció i adquisició de medicaments; no hem establert un sistema generalitzat de compartir historials. I saben què ?, que tampoc és que estigui passant res en aparença greu.
Actualment cada residència sap com funcionen les coses a la comunitat autònoma en la qual està, i més concretament en la seva àrea bàsica o zonificació sanitària corresponent. I així, sabent "com està la cosa" s'ha adaptat. O sigui, que una residència de gent gran de Calella ho fará diferent d'un geriàtric de Sant Cugat
En alguns llocs hi ha una experiència pilot molt avançada que permetrà compartir historials o que la sanitat pública participi activament en l'atenció dels residents. En altres el metge de la residència prescriu; el metge "de l'assegurança" convertirà aquestes prescripcions en receptes segons un acord no escrit que té amb la residència, i la farmàcia "avançarà" els medicaments a canvi d'un "paper" fins que li arribin les receptes oficials en format físic o electrònic.
Així és la cosa avui. Cada residència geriàtrica de Catalunya i arreu s'ha anat adaptant com ha pogut, utilitzant formes d'actuar que no passarien per un filtre d'estricta legalitat, mentre veu que els residents que tenia fa uns anys jugaven a les cartes i sortien d'excursió mentre els que té ara amb prou feines es recorden del que han esmorzat i tenen serioses dificultats per dur a terme totes les activitats de la vida diària.
La Fundació Edat i Vida mereix ser felicitada per l'informe i per organitzar el congrés. Potser en el proper hauria d'haver una taula que portés per títol "La crua realitat. O deu formes diferents d'atendre sanitàriament als residents que no estan previstes en cap Llei "
No hay comentarios:
Publicar un comentario