PENSANT UN NOU SISTEMA D'ATENCIÓ A LA DEPENDÈNCIA

Ja fa temps que avogo perquè les administracions públiques garanteixin que aquells que necessitin una atenció per a la seva dependència la rebin. En això estic d'acord amb gairebé tothom, a partir d'aquí començo a discrepar amb molta gent.

Jo crec que la funció dels poders públics ha de ser garantir els mitjans perquè les persones que necessiten de suports per poder realitzar les activitats bàsiques de la vida diària (AVD) hi puguin accedir. Com que això resulta enormement costós, defenso alguns principis que crec haurien de ser sacrosants:

Principis per a un nou sistema d'atenció a la dependència

- Cal buscar sistemes que permetin que la major part dels diners que es gasti en dependència vagi a la prestació i el mínim possible al funcionament burocràtic del sistema (en 2011 vaig escriure sobre això en una entrada titulada "Els escribes de la faraó").

- Cal apostar pels serveis professionalitzats deixant les prestacions econòmiques per a casos veritablement excepcionals com la dependència en persones menors que resideixen en els seus domicilis.

- Cal apostar per la possibilitat d'elecció per part del dependent.

- Cal determinar un copagament que sigui just i equitatiu de manera que, qui tingui capacitat econòmica suficient participi en el cost del servei que rep.

- A l'hora de determinar qui presta el servei (la pròpia administració, entitats o empreses) cal utilitzar eines objectives que mesurin eficàcia i eficiència. Dins d '"eficàcia" cal considerar especialment la qualitat de vida i la satisfacció.

Transparència

Perquè tot això funcioni bé resulta indispensable que hi hagi transparència. O sigui, que tots sàpiguen "el màxim". Això obliga les administracions a publicar quant costa cada pas del procés d'atenció al dependent: des de la valoració, la redacció del PIA, l'atenció a residents en totes les residències de gent gran de Catalunya,  públiques, concertades o de Prestació econòmica vinculada (PEV), etc ..

En el sistema resultant crec que les administracions tendirien a reconèixer moltes prestacions econòmiques vinculades (PEVs) i serien els propis dependents i els seus familiars qui triarien en què residència volen gastar "seu" prestació.

Desaparició de l'acreditació de residències geriàtriques

Si volem gastar el menys possible en burocràcia, podria fer-se desaparèixer l'acreditació de centres. Es podria establir un sistema d'autorització (ara que comunitats com Catalunya o Castella Lleó estan canviant els seus) que preveiés el progressiu deteriorament en l'estat dels dependents de manera que totes les residències autoritzades s'entenguessin com acreditades. Aquestes residències i centres de dia haurien de passar unes auditories de qualitat periòdiques el resultat de les quals es faria públic.

L'experiència ens demostra que el preu de concertació que estableix una comunitat autònoma es converteix en poc temps en una espècie de "preu de referència" per a les residències privades. En el sistema que proposo, la quantia màxima de la prestació econòmica vinculada hauria de ser equivalent al preu de concertació actual. D'aquesta manera, qualsevol que tingués una PEV trobaria la seva residència.

Si el sistema es mantingués en el temps i tots sabéssim que, encara que canviï el govern no es tocarà, caldria empreses que invertirien en la construcció de nous centres.

El sistema que imagino, per descomptat té pegues:

Què fer amb les residències públiques?

La primera és què fer amb les residències per a gent gran públiques que gestiona la pròpia administració (SISPAP ex ICASS). Aquestes costen molt més que les privades o privades / concertades però no existeixen estudis contrastats i publicats que ens permetin dir quant costen exactament i si la diferència de costos està justificada en una millor qualitat d'atenció. Per a qui vulguin aprofundir en aquesta qüestió els recomano llegir aquesta entrada de 2011 on es deia que a la Diputació de Sòria li costava una plaça pública 4.000 Euros al mes.

Si les residències geriàtriques públiques entressin al sistema que proposo haurien d'oferir les seves places a menys de la meitat de preu. Podrien? Aquí està el problema. I em costa creure que un polític vagi a ficar la mà en aquest vesper.

Què passaria en les zones rurals?

La segona pega és que hi ha zones rurals amb una població escassa però molt envellida. És possible que hi hagi poques empreses disposades a invertir en la construcció d'una residència. En aquest cas serien necessaris incentius públics, cosa que és contrari a la filosofia que plantejo.

També tenim la pega del preu. En el sistema que proposo l'administració es converteix en el "determinador del preu" no perquè concerta sinó perquè determina la quantia de les ajudes. És cert que les persones poden complementar el que reben de l'administració, però, per al gran grup dels que "no puguin complementar", la quantia màxima de la prestació determina la seva capacitat.

Si les administracions entenen que el nou sistema "allibera" recursos burocràtics i ineficiències i que tot aquest estalvi ha de ser canalitzat cap a l'augment del nombre d'atesos, la cosa pot anar bé. Si en canvi, cada euro estalviat es dedica a "una altra cosa", llavors el que proposo podria resultar contraproduent.

He començat a escriure aquest post després de llegir una notícia apareguda al diari "El Comerç" segons la qual el Principat està concertant places en residències geriàtriques assistides de Astuiras a 1.223 Euros al mes mentre manté buides 125 places en residències públiques.

La notícia m'ha fet pensar que, si no es concep un sistema racional i es manté en el temps, l'única opció és anar a salt de mata amb mesures a curt termini que sembla que els polítics adopten esperant que, quan explotin, ells ja no estaran en el govern.

Per cert, espero que ningú es presenti al concert.