ORIGINAL TERÀPIA AMB GOSSOS EN UNA RESIDÈNCIA DE CERVELLÓ

Utilitzar gossos en residències per a gent gran com a teràpia és quelcom que fa temps que es fa.

Fins ara, havia sentit parlar de gossos que ajudaven a persones amb demència i a d'altres residents per "alegrar-los" la vida.

Ara, des del Centre Residencial "Les Oliveres", de Cervelló, una residència per a persones grans dependents situada prop de Barcelona, ​​han difós una interessant iniciativa que han posat en marxa de la mà l'equip de Boskan, es tracta d'una teràpia única i pionera, assistida amb gossos: el HEALING ENERGY DOG.

Així és com ho han explicat:

El HEALING ENERGY DOG basa la seva eficàcia en la combinació de l'energia vital i equilibrada dels gossos i la teràpia energètica quàntica.

Quan naixem, la nostra ment és pura, vivim i simplement estem en un estat natural de felicitat. Les experiències viscudes ens omplen d'emocions i, de vegades, ens desequilibrem. Aquest desequilibri emocional pot donar com a resultat estrès, ansietat, depressió, insomni, dolor físic, etc.

El gos, igual que nosaltres en néixer, és un ésser natural. El que aconseguim amb el HEALING ENERGY DOG, a través del terapeuta quàntic Raul Merino, és tornar a aquesta essència d'equilibri emocional. Connectant al receptor amb l'energia pura del gos, aconseguim que connecti amb la natura i així la seva pròpia essència es restableix.

L'ansietat, l'estrès, la depressió, l'insomni, el dolor físic disminueixen després de la primera sessió i en molts casos, desapareixen en pocs temps. Les persones majors dependents ateses al Centre Residencial "Les Oliveres", de Cervelló, han manifestat sentir-se més relaxades, en pau i harmonia, més alegres i haver notat una notable disminució del dolor físic i en dos casos, fins i tot han manifestat que ha desaparegut completament.

Aquesta teràpia havia estat àmpliament contrastada amb casos particulars (fibromiàlgia, dolors traumàtics, ansietat, insomni, etc) i ha estat un plaer comprovar per primera vegada en un centre residencial d'atenció a persones majors dependents com "Les Oliveres" on sempre estan disposats a instaurar noves teràpies per millorar la qualitat de vida dels seus residents.

Xerrant amb el propietari de la residència el meu interés pel tema ha augmentat.   Resulta que no és gaire "creient" en teràpies alternatives i en un principi va acollir la possibilitat que els gossos poguéssin produir una disminució del dolor amb reserves.  Ara em diu que no sap què produeix la millora però l'ha pogut veure.

Potser d'aquí un temps, qui vulgui cercar residència geriàtrica, hagi de triar la que ofereixi el servei de teràpia amb animals més complert.

SENYALS D'ALERTA QUAN TENIM UN FAMILIAR EN UNA RESIDÈNCIA PER A GENT GRAN

En ocasions les persones que tenen un ser estimat en una residència per a gent gran es pregunten com saber si tot funciona correctament o si hi ha algun senyal que permeti posar-se alerta.

Cercant per la xarxa he trobat varios documents amercians i basant-me en ells he trobat aquests nou punts:

1. Canvis bruscos tant emocionals com físics. Sobretot, cal observar al ésser estimat. Preocupis, si en poc temps i sense un motiu clar  és menys capaç de fer coses per sí mateix, si ha deixat de participar en les activitats, o s'ha tornat retret i poc comunicatiu. Quan una persona que pateix demència rep un tracte emocional inadequat, com podria ser el ser ignorat o que li parlin malament, la manera d'expressar-ho pot ser l'agitació o el retraïment. Altres mostres poden ser una pèrdua sobtada i inexplicable de pes (un punt que tractem més endevant), els canvis sobtats en l'estat d'ànim o en el patró de son.

En ocasions l'aparició de blaus o úlceres per pressió sense un motiu aparent també són senyals d'atenció.

Hem d'anar amb compte, però: Aquests senyals són pistes potencials, no una prova, de mala atenció. Alguns d'aquests canvis representen la inevitabilitat de la malaltia subjacent i no la mala atenció. Una persona pot interpretar com paternalisme o condescendència una expressió d'afecte. Colpejar la tauleta nit pot causar un hematoma alarmant en una persona d'edat avançada que rebi una medicació anticoagulant.

Per això la clau està en què s'expliquin les coses bé. Una bona residència ofereix informació als seus residents i, quan aquests no estan en condicions, als seus familiars. Per això, insistim, el que és un senyal d'alerta són els canvis "inexplicables i inexplicats".

2. Quan la residència no respon a les nostres preguntes. "No ho sé, però ho esbrinaré" és una resposta correcta, però només quan al cap d'un temps obtenim una informació complementària. Si el personal de la residència és evasiu amb les seves preguntes, senzillament no les responen o es neguen a parlar sobre la cura del seu ésser estimat, això ha de ser un senyal d'alerta.

Normalment la residència tindrà un interlocutor (el director, el treballador social, o algun altre professional) al qual haurà de dirigir. És millor preguntar-li a ell o ella ja que si no podem confondre una negació a donar informació amb el "demanar informació a la persona inadequada".En una bona residència per a gent gran cada resident té un Pla Individual d'Atenció. Si la residència fa a la persona i els seus familiars partícips d'aquest pla, estem davant un bon senyal.

Quin tipus de resposta podem considerar com inadequada? "És el que hi ha, aquí es fa així i punt".

3. Aspecte caòtic, desorganitzat del centre. Una bona residència substitueix la llar de la persona gran. Per això, en molts aspectes ha de tenir l'ordre i l'assossec que ofereixen les llars.
Si el personal sembla constantment estressat, passa al costat dels residents sense dir cap paraula o es nota que hi ha "dos bàndols" (residents i treballadors), llavors estem davant un senyal que alguna cosa no va bé.

Si per contra es nota que la gent parla, que les cuidadores somriuen i fan amb els residents i sovint hi ha converses o relacions de tracte entre cuidadors i residents, podem estar molt més tranquils. 

4. Alta rotació de personal. Sobretot quan els residents pateixen demència, però també en tots els casos, el canvi continu de cuidador dels cuidadors ha alertar-nos que alguna cosa no va bé.
Imagineu que algú li ha d'ajudar a dutxar o anar al lavabo. Li agradaria que fossin sempre les mateixes persones o haver d'anar permetent que nous desconeguts fossin entrant en la seva vida cada poc temps?.

Un bon indicador de la rotació és comprovar si els cuidadors coneixen als residents pel seu nom i si es dirigeixen a ells utilitzant-lo.

A vegades, malgrat els esforços de les residències per a gent gran per fidelitzar els empleats es produeix rotació. En aquests casos, si la residència és conscient s'aplicarà protocols d'incorporació de nous professionals que atenuarà els efectes negatius.
El millor per saber si hi ha molta rotació és mirar i preguntar. 

5. "No vull que aquest o aquell cuidador tingui cura de mi". Una de les tasques més difícils a l'hora de dirigir una residència és mantenir a un equip de professionals motivats i amb ganes de cuidar des del respecte. Cuidar persones grans és un treball molt sacrificat i que es dediquen corren el risc de "cremar-se".

Cal observar al nostre ésser estimat. Preguntar si té capacitat i observar més atentament si pateix demència. Sembla feliç? ¿Sembla ansiós, temorós, incòmode? Ens diu que hi ha alguns cuidadors que no li agraden o que no el tracten tan bé com altres? No prenguem a la lleugera aquestes observacions, en moltes ocasions la direcció de la residència agrairà que les compartim amb ells amb la intenció de millorar. A vegades la persona que no està tractant de forma correcta només necessita un petit canvi en el seu treball per tornar a fer-ho bé.
6. Telèfons sonant i llums parpellejant sense parar. Totes les residències compten amb sistemes d'avís per atendre correctament als residents que es trobin a les seves habitacions o en les cambres de bany i se sentin indisposats.

Si els avisos triguen molt en contestar o els telèfons sonen i sonen sense ser contestats, hem d'intentar informar-nos si es tracta d'alguna cosa puntual o la residència necessita una millor organització. Si el nostre ésser estimat ens diu que ha d'esperar molt temps després d'haver premut el botó de trucada, el millor és investigar una mica. Aquestes queixes en moltes ocasions les formulen persones que diuen moltes vegades i obliden haver rebut l'atenció. Moltes residències compten amb registres que ens permetran comprovar. A més, una bona residència agrairà la nostra observació.

7. La deshidratació i la desnutrició. Encara que en la majoria de casos, la deshidratació i la desnutrició poden venir associades a alguna malaltia que pateixi la persona gran ingressada en una residència. Aquestes poden ser senyals d'alarma si no vénen acompanyades d'una explicació per part dels professionals.

En alguns casos la desnutrició o deshidratació poden ser degut a una falta d'organització o manca de personal qualificat en el centre. És molt fàcil veure si els residents, sobretot a l'estiu, van bevent aigua durant el dia i també ho és preguntar com s'alimenten els que no poden menjar per si mismios.

De nou, la relació entre resident, residència i familiars s'ha de basar en la confiança, per això, no cal tenir por de preguntar.

8. Les coses són com són, i punt. El sector de les residències per a gent gran (geriàtriques, assistides, per a gent gran, o com cada un desitgi anomenar) ha sofert una evolució bàrbara en els últims anys. Tant la incorporació d'indicadors i sistemes de qualitat com el treball interdisciplinari o molts altres elements permeten veure que tot és molt millor que fa uns anys. Pregunti quines són les millores que la residència ha posat en marxa en els últims anys. El més segur és que contestaran parlant de racionalització de contencions, aplicació de protocols, planificació centrada en la persona o altres iniciatives.

9. Un mal pressentiment. Encara que els pressentiments no sempre ens porten a encertar. En moltes ocasions, els primers dos minuts que passem en una residència ens permeten respondre a una pregunta em quedaria jo a viure aquí si no em pogués valer per mi mateix? Si la resposta és "no", tenim un problema.

Aquest document està inspirat en un article aparegut en una web nord-americana referenciada en un 

ENTENDRE LA DARRERA RETALLADA DE LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

Abans de començar, veient com els mitjans de comunicació estan reflectint la darrera retallada de la Llei de Dependència (LAPAD) m'agradaria recordar que, el que es va promulgar l'any 2006 amb el pompós nom de "Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a Persones en situació de dependència ", va ser un nyap des del principi. Una nyap que va posar d'acord a PP i PSOE però un nyap al cap ia la fi: No va calcular bé quants dependents  hi hauria, no es va calcular bé el cost dels serveis, el finançament del sistema es va basar en acords bilaterals entre en Estat i cadascuna de les comunitats autònomes, que oh, sorpresa! s'han contaminat per la lluita partidista, i alguns despropòsits més.

Quan algú diu que l'actual govern s'està carregant la Llei de Dependència responc que només està intentant-fer creure que un cadàver segueix amb vida. El sistema per a la Dependència, tal com s'havia pensat, va morir fa temps.

Ho anava a escriure una altra vegada però ja ho vaig fer fa algun temps.  Per això m'estimo més copiar un text que vaig publicar a la revista Negocios y Gestión Residencial l'any 2008:

En una arrencada de sinceritat que ens ha deixat a tots esglaiats, Mercedes Cabrera, ministra d'Educació, Política Social i Esport (el nom del ministeri no és una broma), ha dit que l'actual conjuntura econòmica que travessem potser tingui alguna influència en el desplegament de la llei de dependència. O sigui, que no hi haurà prou diners en els propers anys per mantenir el recentment creat sistema.

La crisi que no es podia anomenar pel seu nom serveix ara com a perfecta excusa per admetre una cosa que, fins i tot si hagués seguit la bonança econòmica, hauria acabat passant.

La Llei de Dependència reconeix a totes les persones que depenguin d'una altra per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària el dret subjectiu a ser valorades ia rebre prestacions (econòmiques i de serveis) segons el seu grau i nivell de dependència. En altres paraules, amb aquesta Llei, qualsevol persona que necessiti viure en una residència geriàtrica o rebre ajuda a casa, l'haurà a càrrec de l'erari públic tot i que haurà de "co-pagar" una part.

Per redactar la Llei de Dependència es van fer uns càlculs sobre quantes persones necessitarien ajuda i quant costaria la mateixa però el temps ha demostrat que hi ha més persones dependents de les previstes i que els costos dels serveis tendeixen a pujar per sobre de la inflació. La conseqüència és un sistema que s'ha tornat aviat insostenible.

Durant el primer any d'aplicació, en el qual bàsicament es va començar a valorar ia redactar plans individuals, vam ser testimonis d'un agre enfrontament entre el govern i les comunitats autònomes governades pel PP amb contínues acusacions d'incompliments i deslleialtat.

Ara que les orelles del llop ens acaricien el nas les acusacions partidistes s'incrementen i, sabent que "això" no es podrà mantenir com estava previst, sembla que els nostres governants estan més preocupats en no aparèixer com a culpables que a resoldre realment el problema.

La veritat és que ha arribat el moment d'acceptar que hi ha serioses dificultats i de prendre decisions desagradables però necessàries per capejar el temporal i salvar el sistema d'atenció a la dependència.

Per descomptat, hi ha una opció dràstica: derogar la Llei i tornar al sistema de protecció no universal de la dependència des de la competència en serveis socials de les comunitats autònomes. Es podria establir un augment ajustat de les transferències de l'estat per a tal fi i dir "ho vam intentar, però no va ser possible". Cadascun culparia al contrari, alguns a la crisi internacional i, a una altra cosa.

També es podria optar per un gran engany: mantenir la Llei, fer un desenvolupament restrictiu i confús rebaixant alhora finançament de manera que, en la pràctica es perdés l'essència. Per evitar que es produís descontent, l'opció tendiria a incrementar al màxim les prestacions econòmiques per a la cura no professional en l'entorn familiar. O sigui, repartiria petites quantitats de diners entre dones de mitjana edat perquè es quedessin a casa cuidant un dependent, fora de les llistes de l'atur. Ningú comprovaria res i en aparença tindríem un sistema d'atenció a la dependència encara que sense professionalització ni traces de qualitat.

Potser l'opció més audaç, i per això menys probable, seria que els dos grans partits s'asseguessin i arribessin a un acord que permetés salvar el projecte des d'una perspectiva àmplia estalviant als ciutadans polèmiques estèrils.

L'acord podria contenir els següents punts:

- Modificació de la disposició addicional primera de la Llei de manera que l'efectivitat del dret de les persones valorades en el grau de dependència moderada i en el de dependència severa, grau 1 es posposés sine die o durant un període llarg de temps. Això suposaria aplicar un a moratòria atenent durant els propers anys als dependents amb més afectació i deixant per una segona fase als altres.
- Redacció del Reial Decret de copagament basant-se en els següents punts:
o Separació clara dels costos de manutenció-hotelers dels que són estrictament de dependència. En principi el sistema d'atenció a la dependència no hauria de cobrir costos de manutenció-hotelers.
o Establiment d'un sistema de copagament que, en determinats nivells de renda permetés el pagament del 100% del preu de referència.
o Exclusió de les prestacions econòmiques per a dependents amb un nivell de renda superior a uns límits establerts.
o Establiment d'un sistema de "rescabalament" mitjançant el qual l'administració pogués recuperar a la mort del dependent una part dels diners pagats per la seva cura personant-se en la successió com interessat amb un crèdit preferent. Hi hauria un mínim exempt i un percentatge màxim.

o Establiment d'un copagament dels familiars obligats a prestar aliments a la persona dependent. Aquest dependria del grau de parentiu, capacitat econòmica i càrregues familiars havent sempre mínims exempts. Podria establir-se un mecanisme perquè els obligats poguessin negar-se al copagament familiar, mecanisme que comportaria la incapacitat per poder rebre donacions o heretar del dependent.

Es tracta de mesures reversibles que suposarien augmentar les possibilitats de sostenibilitat del sistema en aquests temps de crisi i que requeririen per ser efectives modificar la legislació civil i fiscal així com establir una cooperació estreta entre l'Agència Tributària i les comunitats autònomes.

Com amb tota seguretat, en un primer moment apareixeria un gran rebuig, seria indispensable l'acord entre les dues principals forces polítiques i, molt necessari, el de la resta de partits, sindicats i patronals, posant l'accent en que les mesures són l'única via de mantenir el sistema i suposen una millora substancial respecte a la situació que existia abans de la Llei de Dependència.

El sistema està avui en els seus inicis i, en les actuals circumstàncies, crear uns fonaments sòlids en el suport als que tenen un major nivell de dependència és la clau perquè, en un segon moment, es pugui atendre amb qualitat i eficiència a totes les persones dependents. No ho desaprofitem.

Setembre de 2008

Com que no sóc endeví ni tinc informació de què no disposen les comunitats autònomes o l'Estat, crec que els nostres governants van ser covards o ineptes al no haver pres mesures en relació amb la Llei de Dependència molt abans. El que ara està fent el govern s'assembla bastant al que jo propugnava fa cinc anys encara que amb una petita diferència. Fer-ho ara suposa treure drets a persones que prèviament se'ls han reconegut. Si des de 2008 ens haguéssim centrat en prestar serveis professionals al gran dependent i deixar els ajuts econòmics per a casos excepcionals (com l'atenció de discapacitats "no persona-gran" en els seus domicilis), amb menys recursos haguéssim arribat a més persones. Deixar l'ajuda a la dependència severa i moderada per a un moment posterior i, de moment cobrir-es amb ajuts no universals hagués estat menys bonic però més realista.

Durant aquests dies escolto i llegeixo que les ajudes econòmiques de la Llei de Dependència estan ajudant a persones a subsistir i es critica severament al govern perquè si treuen o redueixen aquesta ajuda algunes famílies passaran per sota del nivell de subsistència. Jo veig en aquest argument una perversió: els diners de la dependència són perquè la persona dependent rebi atenció. No dubto que en aquests moments hi ha d'haver programes i ajudes per evitar l'exclusió social, però aquests no són els de la dependència.

Per entendre la rebaixa de les ajudes al cuidador familiar, cal veure aquesta en perspectiva: al juliol de 2012 el govern ja va baixar aquests ajuts un 15% i va permetre que les comunitats autònomes puguin efectuar una rebaixa addicional d'un altre 15%. Com molt poques comunitats han aplicat la rebaixa adicinal, és molt possible que el que faci ara el govern és retallar ell mateix, però que aquest "segona retallada" només s'apliqui a les comunitats que no el van aplicar el 2012.

¿Produirà un estalvi la mesura? Sens dubte. Afectarà les famílies? per descomptat, encara que no a totes per igual. Una ajuda que era de 520 €, va baixar el 2012, a 440 € i ara torna a baixar a uns 360 € afectarà de manera molt diferent a diferents persones. La clau està en la capacitat econòmica prèvia del nucli familiar. És cert que la rebaixa farà que moltes famílies visquin pitjor que quan rebien més però no crec que, passat el moment de l'anunci, tingui molta conseqüència en el total del sistema.

Hi haurà moltes famílies que, degut al seu nivell de renda, rebien fins ara 200 € i veuran rebaixada aquesta quantitat a 170 €. És cert que és una rebaixa però, la quantitat inicial era ja tan baixa que difícilment el dependent arribarà a notar algun canvi. Els que de veritat notaran el canvi serà les famílies amb rendes molt baixes per a les quals l'ajuda suposava la diferència entre "arribar o no arribar".

Per a qui es dedica professionalment a l'atenció a dependents que les ajudes al cuidador no professional es redueixin és una "mitjà bona notícia". Al cap ia la fi és una cosa que es ve reclamant des de fa anys. La part "no bona" ​​és que, si reduïm 400 milions d'euros l'any en aquestes ajudes i la reducció es considera un "estalvi" no millorem res. En canvi, si en comptes de "estalvi" aconseguíssim destinar la meitat d'aquesta quantitat a finançar més places en residències concertades podríem ocupar al voltant de 15.000 places. Places que ja existeixen i estan desocupades, que suposarien crear 7.000 llocs de treball. El que vull dir és que, les mesures, orientades únicament a reduir dèficit poden aconseguir el que pretenen mentre deixen en el camí cadàvers innecessaris.

O sigui, que en principi, la retallada de les ajudes a les famílies no tindrà un efecte sobre les residències existents i que, amb una mica d'imaginació i audàcia sí que podria tenir, i positiu.

L'altra gran mesura: la modificació del copagament s'ha de veure de forma diferent.

Per a mi aquesta és la clau. La Llei de Dependència es va promulgar amb el missatge que creava un dret universal. Tothom tenia dret a rebre serveis i prestacions, ¡Fos qui fos, tingués el que tingués! L'equitat venia a aquest sistema universal de la mà del copagament. O sigui, Amancio Ortega i qui li talla la gespa (si algun dia arriben a ser dependents) tindrien el mateix dret a rebre prestacions i serveis "de la dependència". La diferència és que Don Amancio hauria de participar en el cost (o sigui, copagar) en major quantitat que el seu jardiner.

Ara s'està intentant emprendre una cosa que, també per falta d'aptitud o per covardia, no s'havia fet fins ara: dotar el sistema d'un sistema de copagament més o menys homogeni, equitatiu i just.

Anem per parts: Abans de la Llei de Dependència, a Espanya una persona gran dependent que tingués ingressos per sobre de 800 € al mes quedava exclosa d'ajuda pública a causa que es considerava que aquesta havia de reservar-se per a qui "no es pogués ajudar a si mateix ". Algú amb molt pocs ingressos podia arribar a ingressar en una residència pública o concertada i "copagaba", una part de la seva escarida pensió. D'altra banda, una persona amb 900 € mensuals que necessités una residència havia d'afrontar ella mateixa els 1.500 € que el 2006 costava mensualment el servei. Com ho feia? Doncs traient d'on podia el que li faltava (estalvis, ajuda dels fills ..). Per a alguns això suposava un esforç enorme i un gran sacrifici, per a altres no tant.

En aprovar la Llei, tots entren i, aplicant-se els generosos sistemes de copagament (que s'havien dissenyat pensant en el sistema anterior), les administracions van començar a assumir una part molt important del cost de les estades en residències de persones que tenien ingressos més o menys grans. Veuen el mateix patró al qual m'he referit abans? Primer es crea un sistema generós que no podem mantenir, llavors es genera confiança i expectatives i després cal modificar-lo i tothom se sent traït. Això, en comptes d'haver començat dissenyant un sistema més equitatiu que no hagués generat expectatives sense fonament.

La Llei havia previst que el copagament en residències (el servei més costós) havia distingir entre els costos "hotelers i de manutenció" i els d'atenció. La idea era fer el mateix que a Alemanya, França, Holanda, Suècia i tots els països del nostre entorn: considerar que, quan una persona viu en una residència els costos que genera són de tres tipus: hotelers, d'atenció i sanitaris, i establir un sistema de finançament per a cadascun. Així, la part hotelera la hauria de pagar la mateixa persona, si pot en la seva integritat i si no, amb alguna ajuda, la d'atenció la pagaria l'administració amb un copagament i l'atenció sanitària continuaria pagant íntegrament la sanitat pública (fins que s'introduís el copagament també allà).

La realitat és que la Llei no s'ha desenvolupat quant a copagament es refereix (bé, es va intentar alguna cosa però era tan barroer que els tribunals el van tombar), de manera que cada comunitat ha fet el que li ha semblat correcte (o oportú) . La conclusió és que algunes són molt més generoses que altres.

Ara arriba, sis anys tard! un intent per establir un sistema de copagament que pugi el que paguen les persones i redueixi o que costa el sistema a l'administració. L'objectiu és passar de recaptar 600 milions en copagament (un 10% del total del sistema) a 900 (que serà un 15% del total. La trampa està en que, quan el govern ho explica diu que es tracta d'incrementar un 5% el copagament quan la veritat és que l'augment ha de ser del 50%.

Com afecta això a les residències actuals, concertades o que col · laboren amb l'administració mitjançant algun sistema?

Per desgràcia per conèixer la resposta haurem d'esperar.

Encara que costi, intentaré ser optimista durant unes línies:

Si s'elabora un Reial Decret amb elements dels que vaig proposar fa cinc anys, la mesura podria acabar no sent negativa per a les residències.

Es tractaria que els que puguin paguin més. "Els que puguin" seran els que van entrar en la llei de dependència perquè era universal i que, si no s'hagués aprovat la Llei haurien continuant estant del tot exclosos.

Ara, torno a ser realista / negatiu.

La mesura m'hauria semblat positiva, fins i tot plausible, si, en lloc de buscar els 300 milions addicionals, diguessin que l '"estalvi" serà de 100 i que els altres 200 es dedicaran a la concertació d'uns milers de places més.

Aquí veig el problema principal. Tot i que les mesures en si no em semblen desencaminades si m'ho sembla el que es pretén aconseguir amb elles que és, únicament gastar menys. Això em sembla miop ja que "gastar bé" en dependència pot generar més benefici que despesa.

Si, exactament el mateix es fes per donar més força i coherència al sistema, i encara millor, si s'hagués fet fa cinc anys, hauria felicitat el govern.

Tenim un grup d'empreses i entitats que presten serveis, que han reduït costos i s'han professionalitzat. Ens ha costat vint anys tenir un sector geroasistencial ben estructurat i això és una cosa a defensar. Només cal veure residències a Madrid, centres de dia a Barcelona o qualsevol altra ciutat, avui i fa vint anys per entendre de què estic parlant.

Ara tinc la sensació de veure algú que tira per la borda coses per mantenir a flotació el vaixell. Ara tira un moble, ara el menjar del rebost, ara la farmaciola ...

Senyors del govern, què soparem avui?

Us agrairé comentaris en aquest blog o al fòrum de Inforesidencias.com, el portal amb el cercador de residències per a la 3a edat

AL PAÍS VASC REBAIXEN EL COPAGAMENT EN RESIDÈNCIES PER A GENT GRAN PÚBLIQUES

En un context en què sembla que tot el relacionat amb la dependència es dirigeix ​​a gastar menys i recaptar més sorprèn la notícia que ha difós el diari Deia de 18 de juliol segons el qual, la Diputació Foral de Biscaia "regaja el preu públic de les residències forals per als majors ".

Una residència d'ancians pública a Bilbao El que vol dir lo notícia és que el copagament que han de fer alguns residents de centres residencials per a persones majors finançats per la Diputació Foral es veurà reduït en 200 euros a l'any i el que aquests disposaran de 17 Euros més al mes.

Una residència de gent gran a Barakaldo 

La veritat és que cal llegir entre línies per entendre l'abast real de la mesura. Segons llegim, a normativa biscaïna preveu que en calcular el copagament que ha de realitzar el resident es reservi una "quantitat mínima de lliure disposició" que fins ara era de 1.000 euros l'any i que ara passa a 1.200. Això vol dir que la mesura no afectarà tots sinó a uns quants. A quants? Això no ho publica el diari encara estaria molt bé que es fes públic ja que si no pot semblar que es rebaixa el copagament quan de veritat parlem d'una quantitat insignificant.

La justificació de la mesura la llegim a El Correo on un càrrec de l'administració explica que l'aplicació del copagament dels medicaments i la modificació de la Llei de Dependència introduïda al juliol de 2012 "fan necessari augmentar la quantitat destinada a la lliure disposició de les persones usuàries dels centres residencials públics ".

Per una pesona que estigui buscant una residència a Bilbao, la notícia pot tenir rellevància si és que aquesta és pública o concertada.  En absolut si és que cerca una residència per a gent gran privada, ja que haurà de continuar pagant uns preus que difícilment baixaran dels 2.000 Euros al mes.

Llegir més sobre això
Llegir al diari Deia

LARES AVALUA COM PAGUEN LES COMUNITATS AUTÒNOMES LA DEPENDÈNCIA

El document porta per títol Mapa Lares de la situació dels centres de gent gran del sector solidari a Espanya encara que el que s'amaga darrere d'aquest asèptic nom és una valoració sobre quant i com estan pagant les comunitats autònomes als prestadors de serveis socials (principalment residències assistides per a gent gran dependents).

La Llei de Dependència va semblar en un principi que seria un bàlsam o una catapulta per al sector professional de l'atenció a gent gran dependent (residències, centres de dia, serveis d'ajut a domicili o teleassistència). Ara es succeeixen els informes i estudis que posen de manifest que, passats set anys, el sistema necessita un canvi a fons.

El mapa té la seva plasmació cartogràfica i una explicació comunitat per comunitat que és aquest:

Tot i que cal felicitar Lares pel seu esforç, seria recomanable contastar les dades que exposa ja que, si el que conté referit a Andalusia és demolidor ("La manca de liquiditat i ajudes pot provocar fallida tècnica i tancaments d'alguns centres. Més, a causa dels retards en els pagaments s'estan produint retards en l'abonament de nòmines. Aquesta situació pot portar a reestructuracions de plantilles i desvinculacions salarials. La Llei de la Dependència retrocedeix des de fa un any a Andalusia"), altres comunitats autònomes, com Catalunya, queden molt bé amb frases com que els preus de concert han tingut un lleuger augment durant el darrer semestre o que "Termini establert per al pagament de places concertades és de 60 dies i no hi ha deute acumulat excepte, excepcionalment, l'abonament de l'import corresponent al mes de juliol de 2012 ". Aquestes afirmacions necessitarien una explicació addicional ja que en un tipus de places conegudes com "de col · laboració", que l'administració catalana tendeix a equiparar les concertades hi ha un deute molt més gran pel que es coneix com "regularització". Si bé és cert que l'informe es refereix a les entitats associades a Lares, o sigui del sector solidari. Estaria bé rebre "contrastos" amb la situació general en el fòrum d'Inforesidencias.com. 

Veure el document complet

POSANT NOTA A LES COMUNITATS AUTÒNOMES EN RAÓ DE COM APLIQUEN LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

L'Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials porta uns quants anys publicant el seu "Observatorio de la Dependencia", un estudi què posa notes a cadascuna de les comunitats autònomes en virtut a com s'aplica la llei de dependència i seguint uns criteris que han creat des de la pròpia associació i han anat adaptant.

Al principi, els dictàmens de l'observatori queien com vinagre en una ferida a les Comunitats que suspenien. Després, les que puntuaven baix s'han acostumat a dir que l'Associació amaga algun interès ocult o coses per l'estil i no es preocupaven tant.

Jo crec que, si algú pretén criticar els resultats de l'Observatori hauria de fer basant-se en la metodologia però em sembla absurd fer-ho a qui s'han limitat a establir uns criteris, comprovar-los i difondre'ls.

Ara tinc damunt de la taula dos documents que, posats un al costat d'un altre permeten criticar un aspecte de l'Observatori, encara que sigui col · lateral.

D'una banda, un article aparegut a la revista Capital de juliol titulat "Trontolla la dependència?" i en el qual apareixen els resultats de l'últim observatori en què, per exemple Andalusia treu un 7,1 sobre 10.

L'altra, el Mapa Lares sobre la situació dels centres de majors del sector solidari a Espanya en el qual es valora com quant i com paguen les comunitats autònomes a les residències concertades del "sector solidari". Això és només un extracte del que diu l'informe referint-se a Andalusia:

Respecte al preu de concertació

• "Baixada d'un 10%".
• "El pagament de les places, que oficialment hauria abonar-se als 30 dies, s'està realitzant amb retards de 90 i fins a 120 dies".
• "Gairebé el 14% de les places concertades en centres de Lares estan vacants, situació abans inusual, quan les places eren ocupades en un termini de nomás de 15 dies".
• "Des de juliol de 2012 només es reposen places per atendre urgències socials i només en casos extrems.
• "Segons la Junta d'Andalusia les valoracions estan pràcticament paralitzades i quan es realitzen, reflecteixen índexs a la baixa".
• "La Llei de Dependència retrocedeix des de fa un any a Andalusia".
• Per a qui ho no sàpiga, Lares és la patronal que agrupa les entitats del sector solidari (al sector se sol conèixer com "la patronal de les monges").

He volgut posar de manifest una contradicció claríssima entre ambdós informes.

Com pot ser que una comunitat alhora tregui "notable" i "suspengui" en dependència?.

El motiu és que en els informes de l'associació de directors es tenen en compte 12 barems entre els quals estan el nombre de beneficiaris, sol · licituds i dictàmens, l'equilibri entre prestacions i serveis, l'aportació de les autonomies per habitants o l'existència de bones pràctiques. Però, sense altres factors com el preu de concert, la diferència en el cost de la prestació de servei segons sigui aquesta pública, concertada o de prestació econòmica vinculada, o el que es triga a pagar als proveïdors, l'Observatori es queda coix. ¿Que més dóna que una comunitat reconegui moltes prestacions i serveis si després no les paga?

Aquesta crítica ha de ser entesa com una empenta per millorar els propers observatoris i no com un atac a la tasca de l'associació al elaborar-los. Al meu entendre han de seguir fent ja que són molt útils per separar gra de palla. Això si, incloent algun barem més.

Com a ciutadà, m'encantaria que existissin Observatoris referits a educació, sanitat, carreteres o policies municipals que permetessin comparar com es fan les coses en diferents comunitats autònomes i municipis. Encara fossin esbiaixats, encara que fossin millorables o encara que fossin el que fossin.

La veritable democràcia necessita que els ciutadans que vulguin estar informats el puguin estar amb fonts diferents i contradictòries. Sempre hi haurà molts a qui els doni igual i es conformin amb consignes. M'agradaria pensar que qui llegeixen aquest blog són del dels pocs que no.