ENTENDRE LA DARRERA RETALLADA DE LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

Abans de començar, veient com els mitjans de comunicació estan reflectint la darrera retallada de la Llei de Dependència (LAPAD) m'agradaria recordar que, el que es va promulgar l'any 2006 amb el pompós nom de "Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a Persones en situació de dependència ", va ser un nyap des del principi. Una nyap que va posar d'acord a PP i PSOE però un nyap al cap ia la fi: No va calcular bé quants dependents  hi hauria, no es va calcular bé el cost dels serveis, el finançament del sistema es va basar en acords bilaterals entre en Estat i cadascuna de les comunitats autònomes, que oh, sorpresa! s'han contaminat per la lluita partidista, i alguns despropòsits més.

Quan algú diu que l'actual govern s'està carregant la Llei de Dependència responc que només està intentant-fer creure que un cadàver segueix amb vida. El sistema per a la Dependència, tal com s'havia pensat, va morir fa temps.

Ho anava a escriure una altra vegada però ja ho vaig fer fa algun temps.  Per això m'estimo més copiar un text que vaig publicar a la revista Negocios y Gestión Residencial l'any 2008:

En una arrencada de sinceritat que ens ha deixat a tots esglaiats, Mercedes Cabrera, ministra d'Educació, Política Social i Esport (el nom del ministeri no és una broma), ha dit que l'actual conjuntura econòmica que travessem potser tingui alguna influència en el desplegament de la llei de dependència. O sigui, que no hi haurà prou diners en els propers anys per mantenir el recentment creat sistema.

La crisi que no es podia anomenar pel seu nom serveix ara com a perfecta excusa per admetre una cosa que, fins i tot si hagués seguit la bonança econòmica, hauria acabat passant.

La Llei de Dependència reconeix a totes les persones que depenguin d'una altra per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària el dret subjectiu a ser valorades ia rebre prestacions (econòmiques i de serveis) segons el seu grau i nivell de dependència. En altres paraules, amb aquesta Llei, qualsevol persona que necessiti viure en una residència geriàtrica o rebre ajuda a casa, l'haurà a càrrec de l'erari públic tot i que haurà de "co-pagar" una part.

Per redactar la Llei de Dependència es van fer uns càlculs sobre quantes persones necessitarien ajuda i quant costaria la mateixa però el temps ha demostrat que hi ha més persones dependents de les previstes i que els costos dels serveis tendeixen a pujar per sobre de la inflació. La conseqüència és un sistema que s'ha tornat aviat insostenible.

Durant el primer any d'aplicació, en el qual bàsicament es va començar a valorar ia redactar plans individuals, vam ser testimonis d'un agre enfrontament entre el govern i les comunitats autònomes governades pel PP amb contínues acusacions d'incompliments i deslleialtat.

Ara que les orelles del llop ens acaricien el nas les acusacions partidistes s'incrementen i, sabent que "això" no es podrà mantenir com estava previst, sembla que els nostres governants estan més preocupats en no aparèixer com a culpables que a resoldre realment el problema.

La veritat és que ha arribat el moment d'acceptar que hi ha serioses dificultats i de prendre decisions desagradables però necessàries per capejar el temporal i salvar el sistema d'atenció a la dependència.

Per descomptat, hi ha una opció dràstica: derogar la Llei i tornar al sistema de protecció no universal de la dependència des de la competència en serveis socials de les comunitats autònomes. Es podria establir un augment ajustat de les transferències de l'estat per a tal fi i dir "ho vam intentar, però no va ser possible". Cadascun culparia al contrari, alguns a la crisi internacional i, a una altra cosa.

També es podria optar per un gran engany: mantenir la Llei, fer un desenvolupament restrictiu i confús rebaixant alhora finançament de manera que, en la pràctica es perdés l'essència. Per evitar que es produís descontent, l'opció tendiria a incrementar al màxim les prestacions econòmiques per a la cura no professional en l'entorn familiar. O sigui, repartiria petites quantitats de diners entre dones de mitjana edat perquè es quedessin a casa cuidant un dependent, fora de les llistes de l'atur. Ningú comprovaria res i en aparença tindríem un sistema d'atenció a la dependència encara que sense professionalització ni traces de qualitat.

Potser l'opció més audaç, i per això menys probable, seria que els dos grans partits s'asseguessin i arribessin a un acord que permetés salvar el projecte des d'una perspectiva àmplia estalviant als ciutadans polèmiques estèrils.

L'acord podria contenir els següents punts:

- Modificació de la disposició addicional primera de la Llei de manera que l'efectivitat del dret de les persones valorades en el grau de dependència moderada i en el de dependència severa, grau 1 es posposés sine die o durant un període llarg de temps. Això suposaria aplicar un a moratòria atenent durant els propers anys als dependents amb més afectació i deixant per una segona fase als altres.
- Redacció del Reial Decret de copagament basant-se en els següents punts:
o Separació clara dels costos de manutenció-hotelers dels que són estrictament de dependència. En principi el sistema d'atenció a la dependència no hauria de cobrir costos de manutenció-hotelers.
o Establiment d'un sistema de copagament que, en determinats nivells de renda permetés el pagament del 100% del preu de referència.
o Exclusió de les prestacions econòmiques per a dependents amb un nivell de renda superior a uns límits establerts.
o Establiment d'un sistema de "rescabalament" mitjançant el qual l'administració pogués recuperar a la mort del dependent una part dels diners pagats per la seva cura personant-se en la successió com interessat amb un crèdit preferent. Hi hauria un mínim exempt i un percentatge màxim.

o Establiment d'un copagament dels familiars obligats a prestar aliments a la persona dependent. Aquest dependria del grau de parentiu, capacitat econòmica i càrregues familiars havent sempre mínims exempts. Podria establir-se un mecanisme perquè els obligats poguessin negar-se al copagament familiar, mecanisme que comportaria la incapacitat per poder rebre donacions o heretar del dependent.

Es tracta de mesures reversibles que suposarien augmentar les possibilitats de sostenibilitat del sistema en aquests temps de crisi i que requeririen per ser efectives modificar la legislació civil i fiscal així com establir una cooperació estreta entre l'Agència Tributària i les comunitats autònomes.

Com amb tota seguretat, en un primer moment apareixeria un gran rebuig, seria indispensable l'acord entre les dues principals forces polítiques i, molt necessari, el de la resta de partits, sindicats i patronals, posant l'accent en que les mesures són l'única via de mantenir el sistema i suposen una millora substancial respecte a la situació que existia abans de la Llei de Dependència.

El sistema està avui en els seus inicis i, en les actuals circumstàncies, crear uns fonaments sòlids en el suport als que tenen un major nivell de dependència és la clau perquè, en un segon moment, es pugui atendre amb qualitat i eficiència a totes les persones dependents. No ho desaprofitem.

Setembre de 2008

Com que no sóc endeví ni tinc informació de què no disposen les comunitats autònomes o l'Estat, crec que els nostres governants van ser covards o ineptes al no haver pres mesures en relació amb la Llei de Dependència molt abans. El que ara està fent el govern s'assembla bastant al que jo propugnava fa cinc anys encara que amb una petita diferència. Fer-ho ara suposa treure drets a persones que prèviament se'ls han reconegut. Si des de 2008 ens haguéssim centrat en prestar serveis professionals al gran dependent i deixar els ajuts econòmics per a casos excepcionals (com l'atenció de discapacitats "no persona-gran" en els seus domicilis), amb menys recursos haguéssim arribat a més persones. Deixar l'ajuda a la dependència severa i moderada per a un moment posterior i, de moment cobrir-es amb ajuts no universals hagués estat menys bonic però més realista.

Durant aquests dies escolto i llegeixo que les ajudes econòmiques de la Llei de Dependència estan ajudant a persones a subsistir i es critica severament al govern perquè si treuen o redueixen aquesta ajuda algunes famílies passaran per sota del nivell de subsistència. Jo veig en aquest argument una perversió: els diners de la dependència són perquè la persona dependent rebi atenció. No dubto que en aquests moments hi ha d'haver programes i ajudes per evitar l'exclusió social, però aquests no són els de la dependència.

Per entendre la rebaixa de les ajudes al cuidador familiar, cal veure aquesta en perspectiva: al juliol de 2012 el govern ja va baixar aquests ajuts un 15% i va permetre que les comunitats autònomes puguin efectuar una rebaixa addicional d'un altre 15%. Com molt poques comunitats han aplicat la rebaixa adicinal, és molt possible que el que faci ara el govern és retallar ell mateix, però que aquest "segona retallada" només s'apliqui a les comunitats que no el van aplicar el 2012.

¿Produirà un estalvi la mesura? Sens dubte. Afectarà les famílies? per descomptat, encara que no a totes per igual. Una ajuda que era de 520 €, va baixar el 2012, a 440 € i ara torna a baixar a uns 360 € afectarà de manera molt diferent a diferents persones. La clau està en la capacitat econòmica prèvia del nucli familiar. És cert que la rebaixa farà que moltes famílies visquin pitjor que quan rebien més però no crec que, passat el moment de l'anunci, tingui molta conseqüència en el total del sistema.

Hi haurà moltes famílies que, degut al seu nivell de renda, rebien fins ara 200 € i veuran rebaixada aquesta quantitat a 170 €. És cert que és una rebaixa però, la quantitat inicial era ja tan baixa que difícilment el dependent arribarà a notar algun canvi. Els que de veritat notaran el canvi serà les famílies amb rendes molt baixes per a les quals l'ajuda suposava la diferència entre "arribar o no arribar".

Per a qui es dedica professionalment a l'atenció a dependents que les ajudes al cuidador no professional es redueixin és una "mitjà bona notícia". Al cap ia la fi és una cosa que es ve reclamant des de fa anys. La part "no bona" ​​és que, si reduïm 400 milions d'euros l'any en aquestes ajudes i la reducció es considera un "estalvi" no millorem res. En canvi, si en comptes de "estalvi" aconseguíssim destinar la meitat d'aquesta quantitat a finançar més places en residències concertades podríem ocupar al voltant de 15.000 places. Places que ja existeixen i estan desocupades, que suposarien crear 7.000 llocs de treball. El que vull dir és que, les mesures, orientades únicament a reduir dèficit poden aconseguir el que pretenen mentre deixen en el camí cadàvers innecessaris.

O sigui, que en principi, la retallada de les ajudes a les famílies no tindrà un efecte sobre les residències existents i que, amb una mica d'imaginació i audàcia sí que podria tenir, i positiu.

L'altra gran mesura: la modificació del copagament s'ha de veure de forma diferent.

Per a mi aquesta és la clau. La Llei de Dependència es va promulgar amb el missatge que creava un dret universal. Tothom tenia dret a rebre serveis i prestacions, ¡Fos qui fos, tingués el que tingués! L'equitat venia a aquest sistema universal de la mà del copagament. O sigui, Amancio Ortega i qui li talla la gespa (si algun dia arriben a ser dependents) tindrien el mateix dret a rebre prestacions i serveis "de la dependència". La diferència és que Don Amancio hauria de participar en el cost (o sigui, copagar) en major quantitat que el seu jardiner.

Ara s'està intentant emprendre una cosa que, també per falta d'aptitud o per covardia, no s'havia fet fins ara: dotar el sistema d'un sistema de copagament més o menys homogeni, equitatiu i just.

Anem per parts: Abans de la Llei de Dependència, a Espanya una persona gran dependent que tingués ingressos per sobre de 800 € al mes quedava exclosa d'ajuda pública a causa que es considerava que aquesta havia de reservar-se per a qui "no es pogués ajudar a si mateix ". Algú amb molt pocs ingressos podia arribar a ingressar en una residència pública o concertada i "copagaba", una part de la seva escarida pensió. D'altra banda, una persona amb 900 € mensuals que necessités una residència havia d'afrontar ella mateixa els 1.500 € que el 2006 costava mensualment el servei. Com ho feia? Doncs traient d'on podia el que li faltava (estalvis, ajuda dels fills ..). Per a alguns això suposava un esforç enorme i un gran sacrifici, per a altres no tant.

En aprovar la Llei, tots entren i, aplicant-se els generosos sistemes de copagament (que s'havien dissenyat pensant en el sistema anterior), les administracions van començar a assumir una part molt important del cost de les estades en residències de persones que tenien ingressos més o menys grans. Veuen el mateix patró al qual m'he referit abans? Primer es crea un sistema generós que no podem mantenir, llavors es genera confiança i expectatives i després cal modificar-lo i tothom se sent traït. Això, en comptes d'haver començat dissenyant un sistema més equitatiu que no hagués generat expectatives sense fonament.

La Llei havia previst que el copagament en residències (el servei més costós) havia distingir entre els costos "hotelers i de manutenció" i els d'atenció. La idea era fer el mateix que a Alemanya, França, Holanda, Suècia i tots els països del nostre entorn: considerar que, quan una persona viu en una residència els costos que genera són de tres tipus: hotelers, d'atenció i sanitaris, i establir un sistema de finançament per a cadascun. Així, la part hotelera la hauria de pagar la mateixa persona, si pot en la seva integritat i si no, amb alguna ajuda, la d'atenció la pagaria l'administració amb un copagament i l'atenció sanitària continuaria pagant íntegrament la sanitat pública (fins que s'introduís el copagament també allà).

La realitat és que la Llei no s'ha desenvolupat quant a copagament es refereix (bé, es va intentar alguna cosa però era tan barroer que els tribunals el van tombar), de manera que cada comunitat ha fet el que li ha semblat correcte (o oportú) . La conclusió és que algunes són molt més generoses que altres.

Ara arriba, sis anys tard! un intent per establir un sistema de copagament que pugi el que paguen les persones i redueixi o que costa el sistema a l'administració. L'objectiu és passar de recaptar 600 milions en copagament (un 10% del total del sistema) a 900 (que serà un 15% del total. La trampa està en que, quan el govern ho explica diu que es tracta d'incrementar un 5% el copagament quan la veritat és que l'augment ha de ser del 50%.

Com afecta això a les residències actuals, concertades o que col · laboren amb l'administració mitjançant algun sistema?

Per desgràcia per conèixer la resposta haurem d'esperar.

Encara que costi, intentaré ser optimista durant unes línies:

Si s'elabora un Reial Decret amb elements dels que vaig proposar fa cinc anys, la mesura podria acabar no sent negativa per a les residències.

Es tractaria que els que puguin paguin més. "Els que puguin" seran els que van entrar en la llei de dependència perquè era universal i que, si no s'hagués aprovat la Llei haurien continuant estant del tot exclosos.

Ara, torno a ser realista / negatiu.

La mesura m'hauria semblat positiva, fins i tot plausible, si, en lloc de buscar els 300 milions addicionals, diguessin que l '"estalvi" serà de 100 i que els altres 200 es dedicaran a la concertació d'uns milers de places més.

Aquí veig el problema principal. Tot i que les mesures en si no em semblen desencaminades si m'ho sembla el que es pretén aconseguir amb elles que és, únicament gastar menys. Això em sembla miop ja que "gastar bé" en dependència pot generar més benefici que despesa.

Si, exactament el mateix es fes per donar més força i coherència al sistema, i encara millor, si s'hagués fet fa cinc anys, hauria felicitat el govern.

Tenim un grup d'empreses i entitats que presten serveis, que han reduït costos i s'han professionalitzat. Ens ha costat vint anys tenir un sector geroasistencial ben estructurat i això és una cosa a defensar. Només cal veure residències a Madrid, centres de dia a Barcelona o qualsevol altra ciutat, avui i fa vint anys per entendre de què estic parlant.

Ara tinc la sensació de veure algú que tira per la borda coses per mantenir a flotació el vaixell. Ara tira un moble, ara el menjar del rebost, ara la farmaciola ...

Senyors del govern, què soparem avui?

Us agrairé comentaris en aquest blog o al fòrum de Inforesidencias.com, el portal amb el cercador de residències per a la 3a edat