Els darrers anys hem vist com comunitats com a Cantabria, Madrid o Catilla la Mancha, entre d'altres han aplicat una rebaixa en el que l'administració autonòmica paga als proveïdors de serveis a la dependència (residències, centres de dia o ajut domiciliari). A vegades ha estat a canvi d'una rebaixa de les exigències de personal i en altres ocasions sense res a canvi.
A Catalunya, al gener de 2012 la Generalitat va rebaixar un 8% l'exigència de ràtio de professionals per atendre persones discapacitades en residències concertades i va aplicar una rebaixa en el preu que els pagava.
Les patronals del sector de la dependència, especialment les que es centren en l'atenció residencial de persones grans dependents, porten temps demanant una flexibilització en els requisits (un eufemisme per parlar de rebaixa de ratis o d'exigència concreta de dedicació de professionals específics) per compensar la congelació dels preus de concertació i la rebaixa real en el que cobren per atendre als residents (la rebaixa s'ha produït a l'haver d'assumir les residències col.laboradores els dos darrers increments de l'IVA; al veure les concertades com els nous criteris de valoració de la dependència fan que persones amb idèntiques situacions que un "gran dependent" de 2010 siguin ara "dependents severs" i l'aplicació d'aquest nou sistema que redueix de sis a tres els "esglaons reals" de la dependència, d'una forma que suposa una rebaixa en els ingressos dels centres).
Aquest matí he llegit dues notícies, provinents d'Andalusia que, aparentment no tenen gaire a veure entre si però que en el fons ho tenen tot .
D'una banda , en el Diari de Sevilla llegeixo que els sindicats andalusos pressionen a la Junta perquè reactivi la Llei de Dependència davant la situació de marasme que viu actualment . Les residències , on treballen les persones que els sindicats diuen defensar , veuen com , del total de 11.100 places concertades per part de la Junta , 2.800 no estan ocupades . A aquesta situació cal sumar els endarreriments en els pagaments de les places que sí que estan ocupades .
La Junta d'Andalusia va oferir als propietaris de residències l'any passat , segons la mateixa notícia , una retallada del 12% en el preu de concertació ( actualment està en 1.488 euros al mes ) a canvi d'una flexibilització en els requisits de personal ( baixada de ràtios , menys exigència de dedicació de determinats perfils professionals ) i la possibilitat d'aplicar rebaixes de salaris ( cosa que més que oferir la Junta ho va permetre la darrera reforma laboral ). Aquesta mesura va ser descartada després de les mobilitzacions dels sindicats que es van negar absolutament a admetre una rebaixa de ràtios o de salaris .
La solució que ha trobat la Junta és la d'eliminar la quantitat que paga a la residència quan una plaça concertada està dsocupada ( actualment els paga 888 euros al mes per plaça lliure ) i, per descomptat, desocupar places concertades.
Quina solució més bona, oi! Una residència concertada ha "venut " una part dels seus llits a l'administració durant un temps i es compromet a oferir un servei amb uns professionals a canvi de rebre uns diners. La residència no pot ocupar lliurement els llits ja que l'administració és la responsable que estiguin ocupats . Per això s'estableix el pagament per " llit lliure". El que fa l'administració andalusa ( que ja han fet altres comunitats autònomes amb anterioritat, com la nostra estimada Generalitat) és passar el cost de la seva ineficiència a l'esquena dels seus proveïdors.
Els sindicats demanen que es reactivi la Llei , que es concertin més places però que, de cap manera es rebaixin ràtios ni salaris.
L'actitud de la Junta em sembla covard i la dels sindicats miop .
En gairebé tot Espanya s'està parlant de reduir els preus de concertació i flexibilitzar els requisits a les residències concertades de manera de prestar el servei sigui més econòmic . El cert és que en els darrers anys la qualitat que ofereixen les residències ha crescut moltíssim . Un indicador clar d'aquesta millora es fa palés si es comprova quantes persones treballen actualment en una residència i quantes ho feien fa vint anys . El perfil professional també ha canviat molt, passant, bàsicament d'un equip "antic" de cuidadores, metge i infermera a equips interdisciplinaris formats per gerocultores i professionals de cinc o sis disciplines .
El preu que paguen els clients (siguin els propis ciutadans en residències privades o les administracions en places concertades ), també s'ha incrementat de forma considerable durant els darrers anys alhora que ho ha fet el nombre de persones grans. Aquest increment en els preus han sofert un estancament en els últims dos anys .
La conseqüència és que actualment, veient com està el panorama econòmic, un dels reptes més importants a què s'enfronta el sector geroassistencial és el de trobar una forma més econòmica d'atendre residents en residències geriàtriques intentant reduir costos en aquells aspectes que no afectin de forma dramàtica la qualitat de vida dels usuaris.
Per descomptat es pot prendre la posició de "no es pot retallar res" , "no es pot baixar la qualitat en absolut", "no es poden tocar les ràtios " . Aquesta posició maximalista és la que fa que sense retallar res arribem a tancar residències perquè els llits no s'ocupin .
També es pot plantejar en el nostre sector el mateix dilema que ha viscut la indústria i que , segons sembla, la comença a fer competitiva de nou: rebaixar costos laborals a canvi d'estabilitat en l'ocupació .
Milions de funcionaris han vist retallat el seu salari ; milions de treballadors i d'empresaris hem vist reduïts els nostres ingressos. Cal plantejar una solució així en el sector geroassistencial?
Ahir vaig veure a la web de la UGT d'Andalusia que els empleats d'un grup de residències s'han manifestat contra la mesura presa per l'empresa consistent a aplicar una reducció de salari del 15%, segons diu la web, "sense dialogar ni informar absolutament ningú " .
Crec que és una mesura que cal seguir amb detall ja que el que ens estem jugant actualment és la supervivència del sector tal com el coneixem .
L'acusació d'haver pres la mesura sense consultar " s'hauria de prendre amb certa cautela i transformar-la en una pregunta : "S'ha seguit la via que estableix la legislació laboral?".
Crec que l'atenció professionalitzada a persones en situació de dependència hauria de ser vista com un repte de país. Les administracions haurien de mostrar la fortalesa que han mostrat en altres decisions i els sindicats haurien de veure una mica més enllà de l'ara i plantejar-se que un pas enrere, en moltes ocasions, serveix per poder donar després molts passos endavant. Així ho han vist en la indústria de l'automoció i gràcies a això s'han quedat algunes fàbriques aquí (penso en Nissan) . Si no ho sabem entendre ens podem quedar amb un govern que basi la llei de dependència en "microajuts econòmics" per a familiars de dependents, abandonant del sector professional i portant a la ruïna a milers d'empreses i professionals.
Potser les mesures per evitar aquest destí han de venir del sector i d'uns sindicats que vegin que el que van acceptar a Nissan podria anar be a les residències.
El paper de la Generalitat hauria de ser el d'intentar no reduir el pressupost de dependència (o reduir-ho el mínim possible) i dedicar qualsevol rebaixa de preu públic a estendre el nombre de beneficiaris de serveis professionals.
Estic somnian?
Nota: Si algú vol aprofondir sobre la modificació de condicions laborals en temps de crisi pot llegir aquest llibre digital escrit per l'Antonio Molina Schmidt
viernes, 30 de agosto de 2013
jueves, 22 de agosto de 2013
¿MILLOR LA WII O LA XBOX 360?.... ¿I SI VISC EN UNA RESIDÈNCIA?
Parlar de videojocs o videoconsoles en residències per a gent gran ja no suposa gaire novetat ja que resulta bastant comú trobar-ne
Crec aue el mèrit inicial d'aquesta introducció es deu al Nintendo que, amb el llançament de la seva consola Wii, que es controla agafant uns comandaments els moviments dels quals és detectat per la consola, va marcar una fita importantísima. Així, per llençar una pilota, disparar una fletxa o donar un cop de puny virtual només calia fer el moviment amb les mans. Un sistema tan intuitiu unit a uns gràfics simples i uns jocs molt fàcils d'entendre van fer que la consola Wii triomfés entre els "no experts en videojocs", o sigui, entre els nens més petits, els pares de fills adolescents i, per descomptat, les persones grans. Per això no és estrany que s'hagin trobat usos de la Wii per a malalts d'Alzheimer o en residències geriàtriques en general, tant en altres països com a casa nostra.
Com el mercat dels videojocs i les videoconsoles és tan competitiu, les altres consoles rellevants (la Playstation de Sony i la Xbox de Microsoft) s'han anat esforçant per treure productes que aconsegueixin el mateix que la Wii, això és, poder jugar amb el moviment sense haver de dominar l'ús d'un complicat comandament amb molts botons, d'una manera més fàcil.
Avui hi ha dos sistemes que competeixen clarament: el de Nintendo i el de Microsoft, o sigui Wii contra Xbox 360 i el seu sistema Kinect. Aquest últim s'aconsegueix mitjançant una sèrie de càmeres i sensors de detectar els moviments del jugador sense que aquest hagi de portar a la mà cap control.
Quin és millor? Quin s'adequa millor a les persones grans? Pel que sembla la resposta és que Microsoft i el seu Kinect guanyen. Aquest és el resultat d'un estudi publicat recentment per part del Northern Research Institute de Tromsø, Noruega i la institució Salumedia de Sevilla. Els autors (Santiago Hors-Fraile, James Browne, Ellen Broxc i Gunn Evertsend). El resum de l'estudi que es pot trobar a l'enllaç conclou dient:
La idoneïtat és una qüestió de perspectiva en la majoria dels casos. Si la intenció del joc és simplement divertir-se junts fent una mica d'exercici, llavors la majoria dels dispositius són adequats. Si és important fer els moviments correctes, llavors el Kinect (de Microsoft) és més convenient quan vostè té més dades dels usuaris disponible per determinar si l'usuari està realitzant correctament l'exercici. Mentre que el Kinect pot ser usat en tots els casos indicats, els altres dispositius no tenen el mateix nivell de funcionalitat. Això li dóna al Kinect l'avantatge de la capacitat d'adaptació sobre els altres dispositius inclosos en aquest estudi.
lunes, 5 de agosto de 2013
LA DARRERA RETALLADA DE LA DEPENDÈNCIA A CATALUNYA. AQUESTA VEGADA LES PEV
La Generalitat de Catalunya ha tornat a utilitzar l'estiu per donar un pal a les persones dependents i als qui es dediquen a cuidar-los. I ho ha fet encadenant dos anuncis:
D'una banda, ha comunicat les residències concertades i col · laboradores quin serà el procediment a seguir per cobrar alguns dels endarreriments que té l'ICASS des de l'any passat i fins fa poc. Aquest anunci suposa que, a mitjans de setembre de 2013 les residències que acullen usuaris finançats per l'administració, finalment podran cobrar els serveis que van prestar al maig de 2012.
És això la fi dels endarreriments en els pagaments? No
Les residències per a gent gran col·laboradores (un sistema de finançar estades en residències que porta cinc anys com una cosa "a extingir" a causa que no va aparèixer en la Llei de Serveis Socials de 2007) seguiran sense cobrar per les estades dels residents que han ingressat durant 2013, ni les bestretes. Ningú sap del cert a quant ascendeix la quantitat que deu la Generalitat per aquest concepte però cada residència sap el que deuen a ella i no cal ser un geni per saber que parlem de milions d'euros.
L'ICASS diu que no pot pagar aquests nous ingressos perquè no hi ha pressupost de la Generalitat per al 2013 pel que no hi ha mecanisme legal per pagar. ¿I per què no hi ha pressupost de 2013? es preguntaran alguns. És quelcom molt complex, depèn del càlcul estratègic que fan els partits polítics, depèn del dèficit assignat, depèn del grau just de tensió entre el govern de l'Estat i el de Catalunya que es desitgi mantenir. Del que no depèn en absolut és del que puguin fer o dir les residències col·laboradores o els residents que hi viuen.
A sobre les residències col·laboradores, per la seva peculiar situació jurídica, viuen en una espècie de "purgatori administratiu". De fet la Generalitat a elles no els deu res.
Les residències col·laboradores tenen un conveni amb l'administració que els permet acollir usuaris que reben un ajut públic. Aquest, per comoditat, el paga directament la Generalitat a les residències encara que jurídicament el rep el resident. Per això, les residències col·laboradores només facturen als residents per la totalitat del que reben del mateix i de l'ICASS, a diferència de les residències concertades que facturen la totalitat dels diners a l'ICASS encara que una part el reben del resident. Sembla complicat? Realment és pervers. Com deia abans, la Generalitat no deu res a les residències col·laboradores, l'hi deu als residents. Però les residències col·laboradores no poden reclamar res als residents (perquè ho prohibeix el conveni que han signat amb ICASS) ni tampoc a l'ICASS a causa que no és el deutor. Pervers, oi?.
Per acabar d'arrodonir la situació, aquest cop ICASS també ha volgut tocar qui fins ara semblaven patir d'una altra manera diferent als impagaments, les residències acreditades que acullen beneficiaris de la prestació econòmica vinculada (PEV). Doncs bé, per a elles ICASS ha guardat una sorpresa especial: Durant dos mesos (agost i setembre) no hi haurà nous ingressos de beneficiaris de PEV.
És igual qui clami què. És igual que patronal, sindicats i múltiples associacions hagin dit que això és un atac frontal al dret establert per la Llei de Dependència i la Llei de Serveis Socials de Catalunya. El cas és que algú ha pensat que una mesura, que segons la consellera Munté afectarà 500 persones (les patronals ho eleven al doble) i segons alguns mitjans estalviarà 1,5 milions d'Euros, val la pena.
Si de debò la mesura que han pres suposarà un "estalvi" d'un milió i mig i a canvi estan disposats a llegir històries personals com les que ara comencen a aparèixer als diaris sobre famílies a qui es posa a la vora del desastre ja cremar encara més, és que alguna cosa o algú dins del Departament de Benestar Social i Família no està funcionant com hauria.
Em costa creure que tots els afectats per la mesura es morin durant aquests dos mesos pel que el que passarà, llevat que la perpetuen, és que a l'octubre arribaran moltes més sol·licituds que caldrà atendre. No existirien altres mesures que puguin mantenir-se en el temps i sobre estalviessin diners de forma permanent?
Si hi ha, l'equip de la Sra Munté no sembla saber-les trobar.
Potser és una imposició des d' "Economia", però en aquest cas, el problema és que la Sra Munté no ha sabut explicar i convèncer els seus col·legues de govern, que els serveis socials tenen la capacitat de convertir-se en un vesper amb molta facilitat.
Cada dos residents generen un lloc de treball estable. Cada euro gastat en atenció a la dependència genera retorns d'entre la meitat i més del que invertit (ho diuen diferents estudis). A sobre, el que es gasta en serveis genera riquesa mentre el que es gasta en prestacions econòmiques es dissol en part en l'economia submergida.
L'última reforma de la Llei de Dependència rebaixava un 15% la quantitat de les prestacions econòmiques vinculades de forma lineal i permetia a les comunitats autònomes aplicar una rebaixa addicional d'un altre 15%. Catalunya no la va aplicar. Es va estudiar la possibilitat rebaixar, però no per estalviar sinó per gastar aquests diners en prestacions de serveis (residències, centres de dia i ajuda a domicili -SAD-)? Si ho van fer no ho van dir.
No tinc cap motiu per dubtar de la capacitat de treball, honradesa i intel · ligència de la consellera Neus Munté. El que sí em temo és que li falta, ara per ara, el pes polític i experiència que tenia Josep Lluís Cleries i que vindria molt bé per afrontar els problemes en què estem i els que se'ns acosten.
Estic d'acord que Catalunya rep un finançament des de l'Estat totalment insuficient. Que, en concret el finançament del sistema de dependència frega la mesquinesa i s'allunya moltíssim del que es preveia en la Llei de Dependència. Però aquestes injustícies vingudes de fora no poden justificar-ho tot. Algú en les reunions de gabinet hauria de tenir l'autoritat i força per fer reflexionar seriosament als seus col·legues consellers de les conseqüències que algunes mesures poden tenir en les persones més mereixedores de la solidaritat pública.
Durant un temps (poc al meu gust) Josep Lluís Cleries era aquesta persona. Jo segueixo preguntant per què ho va canviar Mas?
D'una banda, ha comunicat les residències concertades i col · laboradores quin serà el procediment a seguir per cobrar alguns dels endarreriments que té l'ICASS des de l'any passat i fins fa poc. Aquest anunci suposa que, a mitjans de setembre de 2013 les residències que acullen usuaris finançats per l'administració, finalment podran cobrar els serveis que van prestar al maig de 2012.
És això la fi dels endarreriments en els pagaments? No
Les residències per a gent gran col·laboradores (un sistema de finançar estades en residències que porta cinc anys com una cosa "a extingir" a causa que no va aparèixer en la Llei de Serveis Socials de 2007) seguiran sense cobrar per les estades dels residents que han ingressat durant 2013, ni les bestretes. Ningú sap del cert a quant ascendeix la quantitat que deu la Generalitat per aquest concepte però cada residència sap el que deuen a ella i no cal ser un geni per saber que parlem de milions d'euros.
L'ICASS diu que no pot pagar aquests nous ingressos perquè no hi ha pressupost de la Generalitat per al 2013 pel que no hi ha mecanisme legal per pagar. ¿I per què no hi ha pressupost de 2013? es preguntaran alguns. És quelcom molt complex, depèn del càlcul estratègic que fan els partits polítics, depèn del dèficit assignat, depèn del grau just de tensió entre el govern de l'Estat i el de Catalunya que es desitgi mantenir. Del que no depèn en absolut és del que puguin fer o dir les residències col·laboradores o els residents que hi viuen.
A sobre les residències col·laboradores, per la seva peculiar situació jurídica, viuen en una espècie de "purgatori administratiu". De fet la Generalitat a elles no els deu res.
Les residències col·laboradores tenen un conveni amb l'administració que els permet acollir usuaris que reben un ajut públic. Aquest, per comoditat, el paga directament la Generalitat a les residències encara que jurídicament el rep el resident. Per això, les residències col·laboradores només facturen als residents per la totalitat del que reben del mateix i de l'ICASS, a diferència de les residències concertades que facturen la totalitat dels diners a l'ICASS encara que una part el reben del resident. Sembla complicat? Realment és pervers. Com deia abans, la Generalitat no deu res a les residències col·laboradores, l'hi deu als residents. Però les residències col·laboradores no poden reclamar res als residents (perquè ho prohibeix el conveni que han signat amb ICASS) ni tampoc a l'ICASS a causa que no és el deutor. Pervers, oi?.
Per acabar d'arrodonir la situació, aquest cop ICASS també ha volgut tocar qui fins ara semblaven patir d'una altra manera diferent als impagaments, les residències acreditades que acullen beneficiaris de la prestació econòmica vinculada (PEV). Doncs bé, per a elles ICASS ha guardat una sorpresa especial: Durant dos mesos (agost i setembre) no hi haurà nous ingressos de beneficiaris de PEV.
És igual qui clami què. És igual que patronal, sindicats i múltiples associacions hagin dit que això és un atac frontal al dret establert per la Llei de Dependència i la Llei de Serveis Socials de Catalunya. El cas és que algú ha pensat que una mesura, que segons la consellera Munté afectarà 500 persones (les patronals ho eleven al doble) i segons alguns mitjans estalviarà 1,5 milions d'Euros, val la pena.
Si de debò la mesura que han pres suposarà un "estalvi" d'un milió i mig i a canvi estan disposats a llegir històries personals com les que ara comencen a aparèixer als diaris sobre famílies a qui es posa a la vora del desastre ja cremar encara més, és que alguna cosa o algú dins del Departament de Benestar Social i Família no està funcionant com hauria.
Em costa creure que tots els afectats per la mesura es morin durant aquests dos mesos pel que el que passarà, llevat que la perpetuen, és que a l'octubre arribaran moltes més sol·licituds que caldrà atendre. No existirien altres mesures que puguin mantenir-se en el temps i sobre estalviessin diners de forma permanent?
Si hi ha, l'equip de la Sra Munté no sembla saber-les trobar.
Potser és una imposició des d' "Economia", però en aquest cas, el problema és que la Sra Munté no ha sabut explicar i convèncer els seus col·legues de govern, que els serveis socials tenen la capacitat de convertir-se en un vesper amb molta facilitat.
Cada dos residents generen un lloc de treball estable. Cada euro gastat en atenció a la dependència genera retorns d'entre la meitat i més del que invertit (ho diuen diferents estudis). A sobre, el que es gasta en serveis genera riquesa mentre el que es gasta en prestacions econòmiques es dissol en part en l'economia submergida.
L'última reforma de la Llei de Dependència rebaixava un 15% la quantitat de les prestacions econòmiques vinculades de forma lineal i permetia a les comunitats autònomes aplicar una rebaixa addicional d'un altre 15%. Catalunya no la va aplicar. Es va estudiar la possibilitat rebaixar, però no per estalviar sinó per gastar aquests diners en prestacions de serveis (residències, centres de dia i ajuda a domicili -SAD-)? Si ho van fer no ho van dir.
No tinc cap motiu per dubtar de la capacitat de treball, honradesa i intel · ligència de la consellera Neus Munté. El que sí em temo és que li falta, ara per ara, el pes polític i experiència que tenia Josep Lluís Cleries i que vindria molt bé per afrontar els problemes en què estem i els que se'ns acosten.
Estic d'acord que Catalunya rep un finançament des de l'Estat totalment insuficient. Que, en concret el finançament del sistema de dependència frega la mesquinesa i s'allunya moltíssim del que es preveia en la Llei de Dependència. Però aquestes injustícies vingudes de fora no poden justificar-ho tot. Algú en les reunions de gabinet hauria de tenir l'autoritat i força per fer reflexionar seriosament als seus col·legues consellers de les conseqüències que algunes mesures poden tenir en les persones més mereixedores de la solidaritat pública.
Durant un temps (poc al meu gust) Josep Lluís Cleries era aquesta persona. Jo segueixo preguntant per què ho va canviar Mas?
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)