PENSANT UN NOU SISTEMA D'ATENCIÓ A LA DEPENDÈNCIA

Ja fa temps que avogo perquè les administracions públiques garanteixin que aquells que necessitin una atenció per a la seva dependència la rebin. En això estic d'acord amb gairebé tothom, a partir d'aquí començo a discrepar amb molta gent.

Jo crec que la funció dels poders públics ha de ser garantir els mitjans perquè les persones que necessiten de suports per poder realitzar les activitats bàsiques de la vida diària (AVD) hi puguin accedir. Com que això resulta enormement costós, defenso alguns principis que crec haurien de ser sacrosants:

Principis per a un nou sistema d'atenció a la dependència

- Cal buscar sistemes que permetin que la major part dels diners que es gasti en dependència vagi a la prestació i el mínim possible al funcionament burocràtic del sistema (en 2011 vaig escriure sobre això en una entrada titulada "Els escribes de la faraó").

- Cal apostar pels serveis professionalitzats deixant les prestacions econòmiques per a casos veritablement excepcionals com la dependència en persones menors que resideixen en els seus domicilis.

- Cal apostar per la possibilitat d'elecció per part del dependent.

- Cal determinar un copagament que sigui just i equitatiu de manera que, qui tingui capacitat econòmica suficient participi en el cost del servei que rep.

- A l'hora de determinar qui presta el servei (la pròpia administració, entitats o empreses) cal utilitzar eines objectives que mesurin eficàcia i eficiència. Dins d '"eficàcia" cal considerar especialment la qualitat de vida i la satisfacció.

Transparència

Perquè tot això funcioni bé resulta indispensable que hi hagi transparència. O sigui, que tots sàpiguen "el màxim". Això obliga les administracions a publicar quant costa cada pas del procés d'atenció al dependent: des de la valoració, la redacció del PIA, l'atenció a residents en totes les residències de gent gran de Catalunya,  públiques, concertades o de Prestació econòmica vinculada (PEV), etc ..

En el sistema resultant crec que les administracions tendirien a reconèixer moltes prestacions econòmiques vinculades (PEVs) i serien els propis dependents i els seus familiars qui triarien en què residència volen gastar "seu" prestació.

Desaparició de l'acreditació de residències geriàtriques

Si volem gastar el menys possible en burocràcia, podria fer-se desaparèixer l'acreditació de centres. Es podria establir un sistema d'autorització (ara que comunitats com Catalunya o Castella Lleó estan canviant els seus) que preveiés el progressiu deteriorament en l'estat dels dependents de manera que totes les residències autoritzades s'entenguessin com acreditades. Aquestes residències i centres de dia haurien de passar unes auditories de qualitat periòdiques el resultat de les quals es faria públic.

L'experiència ens demostra que el preu de concertació que estableix una comunitat autònoma es converteix en poc temps en una espècie de "preu de referència" per a les residències privades. En el sistema que proposo, la quantia màxima de la prestació econòmica vinculada hauria de ser equivalent al preu de concertació actual. D'aquesta manera, qualsevol que tingués una PEV trobaria la seva residència.

Si el sistema es mantingués en el temps i tots sabéssim que, encara que canviï el govern no es tocarà, caldria empreses que invertirien en la construcció de nous centres.

El sistema que imagino, per descomptat té pegues:

Què fer amb les residències públiques?

La primera és què fer amb les residències per a gent gran públiques que gestiona la pròpia administració (SISPAP ex ICASS). Aquestes costen molt més que les privades o privades / concertades però no existeixen estudis contrastats i publicats que ens permetin dir quant costen exactament i si la diferència de costos està justificada en una millor qualitat d'atenció. Per a qui vulguin aprofundir en aquesta qüestió els recomano llegir aquesta entrada de 2011 on es deia que a la Diputació de Sòria li costava una plaça pública 4.000 Euros al mes.

Si les residències geriàtriques públiques entressin al sistema que proposo haurien d'oferir les seves places a menys de la meitat de preu. Podrien? Aquí està el problema. I em costa creure que un polític vagi a ficar la mà en aquest vesper.

Què passaria en les zones rurals?

La segona pega és que hi ha zones rurals amb una població escassa però molt envellida. És possible que hi hagi poques empreses disposades a invertir en la construcció d'una residència. En aquest cas serien necessaris incentius públics, cosa que és contrari a la filosofia que plantejo.

També tenim la pega del preu. En el sistema que proposo l'administració es converteix en el "determinador del preu" no perquè concerta sinó perquè determina la quantia de les ajudes. És cert que les persones poden complementar el que reben de l'administració, però, per al gran grup dels que "no puguin complementar", la quantia màxima de la prestació determina la seva capacitat.

Si les administracions entenen que el nou sistema "allibera" recursos burocràtics i ineficiències i que tot aquest estalvi ha de ser canalitzat cap a l'augment del nombre d'atesos, la cosa pot anar bé. Si en canvi, cada euro estalviat es dedica a "una altra cosa", llavors el que proposo podria resultar contraproduent.

He començat a escriure aquest post després de llegir una notícia apareguda al diari "El Comerç" segons la qual el Principat està concertant places en residències geriàtriques assistides de Astuiras a 1.223 Euros al mes mentre manté buides 125 places en residències públiques.

La notícia m'ha fet pensar que, si no es concep un sistema racional i es manté en el temps, l'única opció és anar a salt de mata amb mesures a curt termini que sembla que els polítics adopten esperant que, quan explotin, ells ja no estaran en el govern.

Per cert, espero que ningú es presenti al concert.

LA VERITAT SOBRE "EL SOCIOSANITARI" EN UN INFORME

El Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida que organitza la Fundació Edat i Vida s'ha convertit en un punt fix en el calendari biennal del sector.

Vaig tenir l'ocasió d'assistir a Madrid a la cinquena edició tal com he fet a les quatre anteriors i em permeto apuntar una perspectiva positiva i una negativa.

Vist el congrés des del punt de vista positiu, et permet submergir durant dos dies en el que està passant a Espanya i fora, pel que fa a atenció a la dependència es refereix. En aquesta ocasió amb el focus més posat en "el repte de la cronicitat" o sigui, una altra forma de referir-se la necessària coordinació / integració sociosanitària per atendre unes persones, la gran majoria de més de 65 anys, que necessiten una combinació de cures sanitàries i atenció social.

Els organitzadors es van preocupar de portar-nos ponents internacionals pel que va resultar interessant conèixer experiències d'atenció integrada a Escòcia o el Canadà. Tampoc van faltar destacats professionals i també polítics.

Per desgràcia no vaig poder assistir a totes les taules i ponències. Tot i això, em va quedar clar que la pregunta clau a debatre és, quan deixa una persona de ser un pacient per esdevenir una necessitada de cures. Si partim de la base que el dret a rebre atenció mèdica és diferent del d'atenció a la dependència (que ho és) afegim el toc jurídic. I si considerem els costos que suposa l'atenció hospitalària, la d'una residència geriàtrica, l'ajuda a domicili i la cura familiar, afegim el toc econòmic.

Portem més de trenta anys dient que, si es porta a terme una correcta coordinació / integració sociosanitària les persones estaran més ben ateses i "el sistema" podrà funcionar de forma més eficaç i eficient (o sigui bo, bonic, i el més barat possible) .

En aquests trenta anys ho hem dit en activa, passiva i perifràstica, ho hem escrit, dissenyat, discutit, implementat com a projecte pilot, com a pla i, en alguns casos s'han obtingut resultats parcials. Però, sembla que encara no hem estat capaços de trobar la clau.

Quan es va aprovar la Llei de Dependència, alguns optimistes van dir que un aspecte que recollia el text era la coordinació sociosanitària. No era cert. És més, l'únic punt de la Llei on s'esmenta "el sociosanitari" és en un article, el 11, en el qual especifica què poden fer les comunitats autònomes dins del sistema de la dependència. Dins de la llista, la lletra c diu: Establir els procediments de coordinació sociosanitària, creant, si escau, els òrgans de coordinació que corresponguin per garantir una efectiva atenció).

O sigui, que entre poc i res.

A mi em sembla que això de "el sociosanitari" es pren com una cosa per parlar, discutir, consensuar, redactar projectes i plans, més que alguna cosa per "fer".

En començar he dit que apuntava d'una perspectiva positiva i una altra negativa.

La negativa és que els cinc últims paràgrafs no els he escrit en 2015 sinó que els vaig escriure el 2013 quan faltaven unes setmanes per l'anterior congrés que es va celebrar a Barcelona. És trist però em costa molt, després d'haver assistit als dos, veure que les coses hagin millorat molt.

És cert que seguim parlant de plans pilot, que cada comunitat autònoma busca "la seva" clau per solucionar "el seu" problema i que des del govern d'Espanya se segueix parlant com si les comunitats autònomes estiguessin prestant tota la seva atenció.

Mentrestant "el sociosanitari" sembla haver trobat una solució no escrita però sí plasmada en la realitat. Va ser per a mi el moment estel·lar del Congrés tot i que potser no va tenir la rellevància formal que mereixia. Em refereixo a la presentació de l'informe "Perfil sanitari de les persones ingressades en centres residencials". Una anàlisi, realitzat per Edat i Vida, basat en les dades recollides en 111 residències, públiques, privades i privades / concertades sobre un total de gairebé 15.000 residents. L'informe presenta entre d'altres aquest perfil de qui ingressa avui en una residència geriàtrica:

- El 76% dels nous ingressos tenen 3 o més diagnòstics actius (el 43% més de 5).

- El 66% consumeixen de forma assídua més 7 o més fàrmacs.

- Un 73% dels residents pateixen incontinència urinària.

- El 58% dels nous ingressos pateixen risc de patir úlceres per pressió segons una escala reconeguda.

O sigui, que mentre discutíem sobre la necessitat de prestar una atenció integrada a unes persones que necessitaven atenció sanitària i social el que hem fet és enviar als "crònics" grans a les residències geriàtriques. El problema és que no hem solucionat com finançar l'atenció sanitària que presten aquestes residències; no hem unificat la forma en què gestionar la prescripció i adquisició de medicaments; no hem establert un sistema generalitzat de compartir historials. I saben què ?, que tampoc és que estigui passant res en aparença greu.

Actualment cada residència sap com funcionen les coses a la comunitat autònoma en la qual està, i més concretament en la seva àrea bàsica o zonificació sanitària corresponent. I així, sabent "com està la cosa" s'ha adaptat.  O sigui, que una residència de gent gran de Calella ho fará diferent d'un geriàtric de Sant Cugat

En alguns llocs hi ha una experiència pilot molt avançada que permetrà compartir historials o que la sanitat pública participi activament en l'atenció dels residents. En altres el metge de la residència prescriu; el metge "de l'assegurança" convertirà aquestes prescripcions en receptes segons un acord no escrit que té amb la residència, i la farmàcia "avançarà" els medicaments a canvi d'un "paper" fins que li arribin les receptes oficials en format físic o electrònic.

Així és la cosa avui. Cada residència geriàtrica de Catalunya i arreu s'ha anat adaptant com ha pogut, utilitzant formes d'actuar que no passarien per un filtre d'estricta legalitat, mentre veu que els residents que tenia fa uns anys jugaven a les cartes i sortien d'excursió mentre els que té ara amb prou feines es recorden del que han esmorzat i tenen serioses dificultats per dur a terme totes les activitats de la vida diària.

La Fundació Edat i Vida mereix ser felicitada per l'informe i per organitzar el congrés. Potser en el proper hauria d'haver una taula que portés per títol "La crua realitat. O deu formes diferents d'atendre sanitàriament als residents que no estan previstes en cap Llei "