Sé una mosca, de Josep de Martí

¿Alguna vez has pensado que el mundo es una mierda? Yo también, y con esta idea en la cabeza he escrito el libro "Sé una mosca".

A veces la vida te da una cucharada de miel y, acto seguido, un bofetón. Sabes que no te merecías el dulce; ¿era necesaria la bofetada que te deja la mejilla dolorida y el oído pitando dos días? Busqué y lo que encontré es lo que explico en el libro: cómo muchos antes se hicieron preguntas parecidas; qué pensaron; cómo intentar conocerse aceptando lo malo sin dramatizar y lo bueno sin idealizar.

En Sé una mosca miro con calma esa “normalidad” que se nos vende a todas horas: gente perfecta, casas impecables, sonrisas en serie. Esa postal deja fuera lo cotidiano: la soledad, los cuidados difíciles, las familias que se reordenan, los días torcidos. Cuando compramos la postal, compramos también la promesa de que, con el producto adecuado, entraremos en el club. ¿Quiero decir que hay intereses para que deseemos esa postal? Quiero; y por eso propongo mirar el escaparate con lupa.

La alternativa que propongo es sencilla y exigente a la vez: conocerse de verdad, aceptar límites, aprovechar fortalezas; fijar metas razonables y aprender a detectar y encadenar pequeños momentos de felicidad. Un café a tiempo; una conversación sin móvil; llegar a la cama cansado por lo que sí depende de ti. No es teoría; es práctica diaria.

También hablo de cómo dejamos que la última noticia nos secuestre el ánimo. Hoy indignación; mañana miedo; pasado euforia. ¿Quién decide qué vemos primero? Si no lo eliges tú, alguien lo elige por ti. La receta es breve y útil: respirar, contrastar, contar hasta cien y decidir con la cabeza fría. En el libro lo cuento con historias concretas; cuando una comunidad sufre un golpe, la emoción manda y lo urgente arrasa con todo lo demás. Se puede evitar si uno aprende a observar antes de saltar.

No reparto sermones. Entre Schopenhauer y el monje que vendió su Ferrani me inclino por el primero; aun así, rescato del segundo una idea práctica: cuidar la mente cambia la forma de caminar por el día. Menos ruido; más criterio. Menos culpa; más responsabilidad.

Sé una mosca no promete la felicidad completa; ofrece un método sincero para vivir con menos teatro y más realidad. Si alguna vez has sentido que todo es una mierda, quizá no lo sea todo; quizá te falte un sitio alto, discreto y tranquilo desde el que mirar y decidir. Yo encontré el mío escribiendo este libro; ojalá te ayude a encontrar el tuyo.

¿Quieres leer las primeras páginas e incluso comprar el libro, aquí puedes https://www.amazon.es/-/en/Josep-Mart%C3%AD/dp/8410904276?

 

Estan les residències acreditades obligades a complir íntegrament el Decret 205/2015?

La Generalitat de Catalunya portava força anys arrossegant els peus en el procés d’acreditació de residències i d’altres serveis socials i això està tenint avui dia conseqüències d’inseguretat jurídica y “inseguretat pura” per a centenars de prestadors de serveis socials i milers de persones dependents que no saben si un dia hauran de canviar de residència contra la seva voluntat per una qüestió purament burocràtica.

De sobte el mes de juny de 2024 d'un dia per a l'altra ha començat un procés de "reacreditació" que obliga a totes les residències que no hagin estat acreditades amb posterioritat d'agost de 2020 a presentar una solicitud d'acreditació acompanyada d'un dens paquet de documentació abans del 5 d'agost.  Moltes residències col.laboradores veuen, així en risc la seva "acreditació com a centre col.laborador" i moltes altres la seva possibilitat de continuar admetent usuaris beneficiaris de PEVs.

En aquestes línies vull exposar quin és el problema i quina podria ser una possible solució.

Tot comença amb l’entrada en vigor de la Llei de Dependència (LAPAD).

Abans de la LAPAD a Catalunya funcionàvem amb el “Sistema de Col.laboració” un invent català no existent en altres comunitats posat en funcionament a mitjans dels 90 del segle XX i que, al meu entendre, funcionava força be.   La col.laboració era en essència un híbrid entre concert i prestació econòmica vinculada en el qual, tot i que una part de l’estada del resident la paga la Generalitat directament a la residencia col.laboradora, aquesta factura la totalitat de la quantitat rebuda (part pública més copagament) a l’usuari.   Cada any la Generalitat feia una convocatòria per “acreditar” residències com a col.laboradores establint uns criteris que eren més exigents que els que establien els decrets d’autorització i, tot i que el sistema preveia que l’acreditació com a residència col.laboradora s’havia d’anar renovant, a la pràctica les renovacions es produïen tàcitament sense que es fessin resolucions específiques.   Així, convivien com a “residències col.laboradores” centres diferents, cadascun complint amb els requisits de la convocatòria que els va donar accés a la col.laboració.

La LAPAD no preveia la “col.laboració”; només el concert i la Prestació Econòmica Vinculada (PEV) i establia, com a requisit per les residències que volguessin acollir places de finançament públic “la acreditació”. 

La acreditació ve a ser un “plus de requisits”.  De fet el que estableix, sense esmentar-ho, dos nivells de exigències:  les residències 100% privades amb clients 100% privats han de complir la normativa d’autorització.  Les que vulguin tenir places concertades o acollir a beneficiaris de PEV haurien de complir, a més, el requisits d’acreditació que s’establirien en un Decret.  Per garantir que els requisits fossin semblants a tot Espanya, es va crear un Consejo Territorial que establiria uns “Criterios Comunes” que les comunitats autònomes havien de seguir quan establissin els seus.  Això era en 2007. 

Des d’aleshores el Consejo Territorial a publicat dos paquets de “Criterios Comunes”, un al 2008 i l’altre en 2022.  Les comunitats autònomes els han llegit i han triat la part que els ha agradat per fer els seus Decrets d’Acreditació, quan no els han ignorat totalment. 

En el cas de Catalunya, fins al 2020 no es va publicar el Decret d’Acreditació (DECRET 69/2020, de 14 de juliol, d'acreditació, concert social i gestió delegada en la Xarxa de Serveis Socials d'Atenció Pública) i fins aleshores es van anar fent “pegats”, solucions transitòries que se han anat consolidant en el temps.  La primera, la disposició transitòria del Decret de Cartera de Serveis de 2010 que estableix  que, fins que no s’aprobi un Decret d’acredidtació, es consideren acreditades:  

“a) Les entitats inscrites al Registre d'entitats, serveis i establiments socials, si compleixen les clàusules administratives i les prescripcions tècniques per contractar amb l'Administració de la Generalitat segons la tipologia de serveis socials.

b) Les entitats col·laboradores de les prestacions de determinats serveis, a l'empara de les Ordres dictades pel departament competent en matèria de serveis socials.”

Després va venir el procés d’acreditació tansitòria de l’any 2011 (https://www.inforesidencias.com/contenidos/reglamentacion/catalunya/acreditacion-transitoria-de-residencias-en-catalu-a-2011); successius processos de concertació de places, fins arribar al Decret 69/2020 i l’actual procés d’acreditació.

I durant aquest camí també va entrar en vigor el DECRET 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials; que actualitzava els requisits arquitectònics d’autorització de les residències i que tenia també una disposició transitòria que diu el següent: 

“Aquest Decret no és aplicable als procediments d’autorització de funcionament, modificació i cessament ja iniciats abans de la seva entrada en vigor, els quals es regeixen per la normativa anterior.

Les condicions materials que estableix l’annex 1 són d’aplicació als serveis socials que es presten en establiments que sol·licitin l’autorització de funcionament, l’autorització de modificació o presentin la comunicació prèvia corresponent, amb posterioritat a l’entrada en vigor d’aquest Decret. 

En els establiments que sol·licitin la modificació per ampliació de la capacitat registral, les condicions materials que estableix l’annex 1 són d’aplicació als espais ampliats o modificats. 

Les condicions materials mínimes que estableix l’annex 2 són d’aplicació als serveis socials que es prestin amb la intervenció d’equips professionals que presentin la comunicació prèvia corresponent amb posterioritat a l’entrada en vigor d’aquest Decret”. 

En altres paraules aquesta disposició ens diu que hi ha dues formes de complir el Decret, igual de vàlides:  Als establiments i serveis autoritzats abans de l’entrada en vigor “no els és d’aplicació”, o sigui que compleixen el Decret sense haver de complir les seves exigències (complint les que estaven vigents quan van ser autoritzades).    Els establiments que sol.liciten autorització amb posterioritat, sí han de complir totes les exigències del Decret. 

Tenint això en compte si a una residència autoritzada l’any 2005 i en funcionament des d’aleshores li preguntes si compleix el Decret 205/2015 la resposta és “Sí.  El compleixo en la mida en que m’és d’aplicació la seva disposició transitòria que forma part del Decret”.

Dit això, tornem al Decret 69/2020 que estableix els criteris d’acreditació que han de demostrar les residències que avui estan tramitant-la i centrem-nos en l’article 6 c que determina l’obligació dels serveis acreditats  disposar d’un “Protocol sobre el compliment de la normativa aplicable segons la tipologia de servei per exercir l'activitat.”

La situació que ens estem trobant avui es una en la que el Departament, quan considera si una residència pot ser acreditada, exigeix que aquesta compleixi els requisits materials establerts al Decret 205/2015, o sigui als annexos, sense tenir en compte la disposició transitòria.  Així apareix en la guia per emplenar la sol.licitut que té el Departament a la seva web https://canalempresa.gencat.cat/web/shared/OVT/Departaments/DSO/Documents_i_enllacos/SG/Acreditacio-dentitats-proveidores-de-la-Xarxa-de-Serveis-Socials-dAtencio-Publica/GUIA_acreditacio_entitats_GENERAL_2022_01_26.PDF, que en el punt 8 diu “En el DECRET 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials, en el seu article 4, contempla condicions materials i de seguretat per a determinats serveis que cal complir i acreditar”.  La qüestió és que aquest document més que “guiar”, confon:  El Decret 205/2015 no diu res d’acreditació.

L’únic lloc on trobem que les residències assistides per a persones amb dependència per tal de ser acreditades han de complir amb una part concreta del Decret 205/2015 es en el punt 7.4 de l’annex 31 de l’ORDRE TSF/218/2020, de 16 de desembre, per a la provisió dels serveis de la Xarxa de Serveis Socials d'Atenció Pública, que diu això literalment: “7.4 L'establiment residencial ha de disposar d'espais comuns de convivència, activitats diverses i visites, amb una superfície no inferior a 3 m² per persona usuària, que han de ser amplis, ventilats i amb llum natural, així com espais específics per a fisioteràpia (mínim 12 m²), despatx de professionals (mínim 12 m²) i una sala de visites (mínim 10 m²), d'acord amb el Decret 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'entitats, serveis i establiments socials.”

És el fet de que esmenti que aquesta obligació ve derivada del Decret 205/2015 (s’exigeix “d’acord amb” el Decret), la que permetria entendre que totes les residències que es varen autoritzar (o acreditar com a col.laboradores) amb anterioritat a l’any 2015, podrien acreditar-se complint amb la disposició transitòria del Decret i no les condicions específiques.

La limitació de llits a dos per dormitori no plantejaria problemes ja que està recollit a l’Ordre TSF/218/2020 sense referència expressa al Decret 205/2015.  Punt 7.8 de l’annex 31: “ Les habitacions han de disposar, per cada resident, d'un llit amb una amplada mínima de 90 cm, tant en l'estructura com en el matalàs, un armari individual per a cada resident que es pugui tancar amb clau, una tauleta de nit, un llum de nit i un pilot nocturn. L'armari ha de tenir una capacitat mínima d'1,2 m3, i tenir una distribució d'espais que permeti accedir fàcilment als articles d'ús personal i quotidià.

Per garantir el dret a la intimitat, en totes les habitacions amb més d'un llit hi ha d'haver separació entre llits mitjançant cortines. Així mateix, el nombre llits per habitació no pot excedir de 2.”

Entenc que aquest argument fóra suficient per poder facilitar l’acreditació de moltes residències que avui estan quedant fora i salvar la qüestió dels dormitoris de més de dos llits.

El mateix succediria amb l'amplada del passadissos.  Les residències que compleixen amb la normativa amb la que van ser autoritzades i amb el Primer Codi d'accessibilitat de Catalunya, podrien continuar existint sense haver d'enderrocar l'edifici per eixamplar uns passadissos que eren legals quan es van construir.

Qüestió econòmica

Tenint en compte que les residències que no compleixen íntegrament els requisits del Decret 205/2015  i que segons l’argument antecedent es podrien acreditar,  poden tenir despeses inferiors a les que compleixen tots els requisits.  El Departament podria considerar establir dos nivells d'acreditació i dos preus públics, un pels que apliquessin la disposició transitòria del Decret 205/2015 (serien residències que porten més de 10 anys funcionant i amb dificultats per ajustar-se als criteris)  i un altre als que donessin compliment al conjunt de criteris.    El preu de base podria ser l'actual i aplicar pujades succesives per a les residències amb plus de compliment.  Això supondria una modificació de la cartera de serveis i d'algun altre Decret. Crec que aquesta mesura, que perseguiria mantenir la xarxa vigent impedint, però que es pogués produir un benefici no justificat seria ben rebuda per part de la majoria d’actors principals.  Requeriria una modificació del Decret de Cartera de Serveis.

Tot plegat, si el que es vol és que en un mig termini totes les residències compleixin amb uns requisits determinats, la Generalitat podria establir un termini clar: deu anys, per exemple durant el qual s'aplicaria la doble acreditació.  Això donaria un temps prudencial a tots els actors del sector per ajustar-s'hi.

 

Observación sobre la resolució DSO/2883/2021 i els centres de dia per a gent gran

Aquest text me l'ha fet arribar el responsable d'un centre de día associat a www.inforesidencias.com.

Llegint la  Resolució DSO/2883/2021, de 16 de setembre per a la provisió dels serveis de la Xarxa de Serveis Socials d'Atenció Pública, que conté l’annex 32 que regula les condicions pels serveis de centre de dia, veu una serie de qüestions que criden la seva atenció i li fan pensar que els centres de dia resten clarament discriminats en relació amb les residències.

Ho deixo a la vostra consideració:

 

Entre les condicions requerides s’estableix la presencia física del personal auxiliar de gerontologia de 8 a 20 hores (12 hores al dia), tots els dies laborables de l’any (247 dies), que suposa la disponibilitat de 2.964 hores/any (12 h x 247 dies), el que equival a 1,65 contractes (2964 h / 1792 h conveni).  El resultat és que per atendre d’un a deu usuaris es requereix una ràtio de gerocultors del 0,16. 

 

En conclusió, amb la ràtio de 1/10 requerida del grup de gerocultors no seria suficient per complir amb l’horari obligat d’obertura del servei. Quan a la ràtio del 0,16 se li suma la requerida per a altres grups professionals, social i sanitari, el resultat és de molt superior al La ràtio total de personal d’atenció de gerocultors requerida en el cal sumar-hi al que es pretén pels altres professionals. Així el resultat arriba al 0,23, molt superior al ordinari de 0,15, la del decret 182/2003, xifra referent sobre la que es va calcular la quota econòmica actual d’una plaça de centre de dia.        

 

La ràtio requerida en professionals del grup psicosocial és del 0,022, que suposa la disponibilitat de 39,82 hores anuals per usuari. Una xifra equivalent a la requerida en el servei de residència.

 

Pel que fa al grup sanitari (Infermera. RHS. Fisioterapeuta) la ràtio requerida és del 0,5, que suposa 89,6 hores anuals, mentre que les hores requerides en el servei de residència és de 90 hores, però incloent-hi 10 hores de metge. O sigui que el relatiu de professionals d’aquest grup en el servei de centre de dia és superior al de residència. 

 

D’altre banda, el que crida l’atenció en aquesta Resolució és que no permet cap mena de flexibilització tal com es preveu en els serveis de residencies, que estableix un  “minim d’hores de cobertura del 75% per a cada grup. La resta d’hores s’han d’adreçar a l’atenció directa, preferentment mitjançar personal gericultor”.  Cal recordar que en altres disposicions sí que es preveia aquesta flexibilització. També, sorprèn que no es tingui en compte la dificultat patent de contractar certs professionals, sobre tot Diplomats d’Infermeria i de Terapeutes Ocupacionals. 

 

Així mateix, es fa dubtós com cobrir el requeriment del Responsable Higiènic Sanitari (RHS) en un servei de centre de dia integrat en una residència. Pel redactat de la resolució una establiment amb un servei de residència de 100 places i un servei de centre de dia de 20 places, per exemple, hauria de tenir 2 RHS : Un a contracte complert per a la residència i un altre amb contracte de 5 hores setmanals, com a mínim. Paradoxalment si en l’establiment sols hi hagués el servei de residència de 120 places, sols hauria de tenir un RHS. 

Centres de dia per a gent gran a Catalunya

El día que Josep de Martí director de inforesidencias habló con Risto Mejide

El día que Josep de Martí director de inforesidencias habló con Risto Mejide

PENSANT UN NOU SISTEMA D'ATENCIÓ A LA DEPENDÈNCIA

Ja fa temps que avogo perquè les administracions públiques garanteixin que aquells que necessitin una atenció per a la seva dependència la rebin. En això estic d'acord amb gairebé tothom, a partir d'aquí començo a discrepar amb molta gent.

Jo crec que la funció dels poders públics ha de ser garantir els mitjans perquè les persones que necessiten de suports per poder realitzar les activitats bàsiques de la vida diària (AVD) hi puguin accedir. Com que això resulta enormement costós, defenso alguns principis que crec haurien de ser sacrosants:

Principis per a un nou sistema d'atenció a la dependència

- Cal buscar sistemes que permetin que la major part dels diners que es gasti en dependència vagi a la prestació i el mínim possible al funcionament burocràtic del sistema (en 2011 vaig escriure sobre això en una entrada titulada "Els escribes de la faraó").

- Cal apostar pels serveis professionalitzats deixant les prestacions econòmiques per a casos veritablement excepcionals com la dependència en persones menors que resideixen en els seus domicilis.

- Cal apostar per la possibilitat d'elecció per part del dependent.

- Cal determinar un copagament que sigui just i equitatiu de manera que, qui tingui capacitat econòmica suficient participi en el cost del servei que rep.

- A l'hora de determinar qui presta el servei (la pròpia administració, entitats o empreses) cal utilitzar eines objectives que mesurin eficàcia i eficiència. Dins d '"eficàcia" cal considerar especialment la qualitat de vida i la satisfacció.

Transparència

Perquè tot això funcioni bé resulta indispensable que hi hagi transparència. O sigui, que tots sàpiguen "el màxim". Això obliga les administracions a publicar quant costa cada pas del procés d'atenció al dependent: des de la valoració, la redacció del PIA, l'atenció a residents en totes les residències de gent gran de Catalunya,  públiques, concertades o de Prestació econòmica vinculada (PEV), etc ..

En el sistema resultant crec que les administracions tendirien a reconèixer moltes prestacions econòmiques vinculades (PEVs) i serien els propis dependents i els seus familiars qui triarien en què residència volen gastar "seu" prestació.

Desaparició de l'acreditació de residències geriàtriques

Si volem gastar el menys possible en burocràcia, podria fer-se desaparèixer l'acreditació de centres. Es podria establir un sistema d'autorització (ara que comunitats com Catalunya o Castella Lleó estan canviant els seus) que preveiés el progressiu deteriorament en l'estat dels dependents de manera que totes les residències autoritzades s'entenguessin com acreditades. Aquestes residències i centres de dia haurien de passar unes auditories de qualitat periòdiques el resultat de les quals es faria públic.

L'experiència ens demostra que el preu de concertació que estableix una comunitat autònoma es converteix en poc temps en una espècie de "preu de referència" per a les residències privades. En el sistema que proposo, la quantia màxima de la prestació econòmica vinculada hauria de ser equivalent al preu de concertació actual. D'aquesta manera, qualsevol que tingués una PEV trobaria la seva residència.

Si el sistema es mantingués en el temps i tots sabéssim que, encara que canviï el govern no es tocarà, caldria empreses que invertirien en la construcció de nous centres.

El sistema que imagino, per descomptat té pegues:

Què fer amb les residències públiques?

La primera és què fer amb les residències per a gent gran públiques que gestiona la pròpia administració (SISPAP ex ICASS). Aquestes costen molt més que les privades o privades / concertades però no existeixen estudis contrastats i publicats que ens permetin dir quant costen exactament i si la diferència de costos està justificada en una millor qualitat d'atenció. Per a qui vulguin aprofundir en aquesta qüestió els recomano llegir aquesta entrada de 2011 on es deia que a la Diputació de Sòria li costava una plaça pública 4.000 Euros al mes.

Si les residències geriàtriques públiques entressin al sistema que proposo haurien d'oferir les seves places a menys de la meitat de preu. Podrien? Aquí està el problema. I em costa creure que un polític vagi a ficar la mà en aquest vesper.

Què passaria en les zones rurals?

La segona pega és que hi ha zones rurals amb una població escassa però molt envellida. És possible que hi hagi poques empreses disposades a invertir en la construcció d'una residència. En aquest cas serien necessaris incentius públics, cosa que és contrari a la filosofia que plantejo.

També tenim la pega del preu. En el sistema que proposo l'administració es converteix en el "determinador del preu" no perquè concerta sinó perquè determina la quantia de les ajudes. És cert que les persones poden complementar el que reben de l'administració, però, per al gran grup dels que "no puguin complementar", la quantia màxima de la prestació determina la seva capacitat.

Si les administracions entenen que el nou sistema "allibera" recursos burocràtics i ineficiències i que tot aquest estalvi ha de ser canalitzat cap a l'augment del nombre d'atesos, la cosa pot anar bé. Si en canvi, cada euro estalviat es dedica a "una altra cosa", llavors el que proposo podria resultar contraproduent.

He començat a escriure aquest post després de llegir una notícia apareguda al diari "El Comerç" segons la qual el Principat està concertant places en residències geriàtriques assistides de Astuiras a 1.223 Euros al mes mentre manté buides 125 places en residències públiques.

La notícia m'ha fet pensar que, si no es concep un sistema racional i es manté en el temps, l'única opció és anar a salt de mata amb mesures a curt termini que sembla que els polítics adopten esperant que, quan explotin, ells ja no estaran en el govern.

Per cert, espero que ningú es presenti al concert.

LA VERITAT SOBRE "EL SOCIOSANITARI" EN UN INFORME

El Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida que organitza la Fundació Edat i Vida s'ha convertit en un punt fix en el calendari biennal del sector.

Vaig tenir l'ocasió d'assistir a Madrid a la cinquena edició tal com he fet a les quatre anteriors i em permeto apuntar una perspectiva positiva i una negativa.

Vist el congrés des del punt de vista positiu, et permet submergir durant dos dies en el que està passant a Espanya i fora, pel que fa a atenció a la dependència es refereix. En aquesta ocasió amb el focus més posat en "el repte de la cronicitat" o sigui, una altra forma de referir-se la necessària coordinació / integració sociosanitària per atendre unes persones, la gran majoria de més de 65 anys, que necessiten una combinació de cures sanitàries i atenció social.

Els organitzadors es van preocupar de portar-nos ponents internacionals pel que va resultar interessant conèixer experiències d'atenció integrada a Escòcia o el Canadà. Tampoc van faltar destacats professionals i també polítics.

Per desgràcia no vaig poder assistir a totes les taules i ponències. Tot i això, em va quedar clar que la pregunta clau a debatre és, quan deixa una persona de ser un pacient per esdevenir una necessitada de cures. Si partim de la base que el dret a rebre atenció mèdica és diferent del d'atenció a la dependència (que ho és) afegim el toc jurídic. I si considerem els costos que suposa l'atenció hospitalària, la d'una residència geriàtrica, l'ajuda a domicili i la cura familiar, afegim el toc econòmic.

Portem més de trenta anys dient que, si es porta a terme una correcta coordinació / integració sociosanitària les persones estaran més ben ateses i "el sistema" podrà funcionar de forma més eficaç i eficient (o sigui bo, bonic, i el més barat possible) .

En aquests trenta anys ho hem dit en activa, passiva i perifràstica, ho hem escrit, dissenyat, discutit, implementat com a projecte pilot, com a pla i, en alguns casos s'han obtingut resultats parcials. Però, sembla que encara no hem estat capaços de trobar la clau.

Quan es va aprovar la Llei de Dependència, alguns optimistes van dir que un aspecte que recollia el text era la coordinació sociosanitària. No era cert. És més, l'únic punt de la Llei on s'esmenta "el sociosanitari" és en un article, el 11, en el qual especifica què poden fer les comunitats autònomes dins del sistema de la dependència. Dins de la llista, la lletra c diu: Establir els procediments de coordinació sociosanitària, creant, si escau, els òrgans de coordinació que corresponguin per garantir una efectiva atenció).

O sigui, que entre poc i res.

A mi em sembla que això de "el sociosanitari" es pren com una cosa per parlar, discutir, consensuar, redactar projectes i plans, més que alguna cosa per "fer".

En començar he dit que apuntava d'una perspectiva positiva i una altra negativa.

La negativa és que els cinc últims paràgrafs no els he escrit en 2015 sinó que els vaig escriure el 2013 quan faltaven unes setmanes per l'anterior congrés que es va celebrar a Barcelona. És trist però em costa molt, després d'haver assistit als dos, veure que les coses hagin millorat molt.

És cert que seguim parlant de plans pilot, que cada comunitat autònoma busca "la seva" clau per solucionar "el seu" problema i que des del govern d'Espanya se segueix parlant com si les comunitats autònomes estiguessin prestant tota la seva atenció.

Mentrestant "el sociosanitari" sembla haver trobat una solució no escrita però sí plasmada en la realitat. Va ser per a mi el moment estel·lar del Congrés tot i que potser no va tenir la rellevància formal que mereixia. Em refereixo a la presentació de l'informe "Perfil sanitari de les persones ingressades en centres residencials". Una anàlisi, realitzat per Edat i Vida, basat en les dades recollides en 111 residències, públiques, privades i privades / concertades sobre un total de gairebé 15.000 residents. L'informe presenta entre d'altres aquest perfil de qui ingressa avui en una residència geriàtrica:

- El 76% dels nous ingressos tenen 3 o més diagnòstics actius (el 43% més de 5).

- El 66% consumeixen de forma assídua més 7 o més fàrmacs.

- Un 73% dels residents pateixen incontinència urinària.

- El 58% dels nous ingressos pateixen risc de patir úlceres per pressió segons una escala reconeguda.

O sigui, que mentre discutíem sobre la necessitat de prestar una atenció integrada a unes persones que necessitaven atenció sanitària i social el que hem fet és enviar als "crònics" grans a les residències geriàtriques. El problema és que no hem solucionat com finançar l'atenció sanitària que presten aquestes residències; no hem unificat la forma en què gestionar la prescripció i adquisició de medicaments; no hem establert un sistema generalitzat de compartir historials. I saben què ?, que tampoc és que estigui passant res en aparença greu.

Actualment cada residència sap com funcionen les coses a la comunitat autònoma en la qual està, i més concretament en la seva àrea bàsica o zonificació sanitària corresponent. I així, sabent "com està la cosa" s'ha adaptat.  O sigui, que una residència de gent gran de Calella ho fará diferent d'un geriàtric de Sant Cugat

En alguns llocs hi ha una experiència pilot molt avançada que permetrà compartir historials o que la sanitat pública participi activament en l'atenció dels residents. En altres el metge de la residència prescriu; el metge "de l'assegurança" convertirà aquestes prescripcions en receptes segons un acord no escrit que té amb la residència, i la farmàcia "avançarà" els medicaments a canvi d'un "paper" fins que li arribin les receptes oficials en format físic o electrònic.

Així és la cosa avui. Cada residència geriàtrica de Catalunya i arreu s'ha anat adaptant com ha pogut, utilitzant formes d'actuar que no passarien per un filtre d'estricta legalitat, mentre veu que els residents que tenia fa uns anys jugaven a les cartes i sortien d'excursió mentre els que té ara amb prou feines es recorden del que han esmorzat i tenen serioses dificultats per dur a terme totes les activitats de la vida diària.

La Fundació Edat i Vida mereix ser felicitada per l'informe i per organitzar el congrés. Potser en el proper hauria d'haver una taula que portés per títol "La crua realitat. O deu formes diferents d'atendre sanitàriament als residents que no estan previstes en cap Llei "

IMAGAMENT PROGRAMAT DE L'ICASS I NOVES PEVS

Quan fa uns setze mesos l'ICASS (Institut Català d'Assistència i Serveis Socials) va anunciar que paralitzava la tramitació de noves prestacions econòmiques vinculades (PEVS) per a l'ingrés de persones grans dependents en residències geriàtriques catalanes, va assegurar que es tractava d'alguna cosa transitori.

El fet que les PEVS fossin una de les modalitats de prestació prevista a la Llei de Dependència (LAPAD), situació que situava la possibilitat de paralitzar-les unilateralment fora de l'àmbit de discrecionalitat de l'ICASS, no va suposar cap problema per a l'administració. Senzillament, ho va fer.

I com sol succeir amb les coses que s'anuncien com a transitòries, aquesta està durant molt de temps.

Es va dir que al setembre es reactivarien, després de estaven treballant en una ordre per tornar-les a posar en marxa i, finalment, el 7 d'octubre van dir que es reactivaran a mitjans de novembre encara que en una versió que podríem anomenar "PEV versió 2.0" o "PEVS descafeïnades".

Segons llegeixo al web de la patronal ACRA el que els ha comunicat ICASS és que les noves prestacions quedaran restringides a persones amb menys de 2.000 € mensuals de capacitat econòmica i que es trobin en el grau III de dependència.

Concretament, s'ha establert un preu de referència de 1.860,41 € més 132 € de diners de butxaca.

Les persones que segons la nova ordre de copagament tinguin una capacitat econòmica igual o superior a 2.000 € mensuals no podran accedir a una PEV (o sigui que, de cop es carreguen la universalitat pel que fa a PEVS es refereix). Per cada euro de pensió inferior a 2.000 € tindran dret a 1 € més de PE, amb un límit màxim de 715 € mensuals.

Per entendre-ho millor inventem uns exemples:

1) Imaginem la Sra. Encarnació Guanyopoc. Persona amb nivell de dependència III i capacitat econòmica de 500 € al mes.

Se li reconeixeria 1 PEV teòrica de 1.200 € / mes. Però com supera els 715 € es quedaria en aquesta quantitat. Si a aquesta ajuda li suma dels 500 € de què disposa, arribaria a 1.215 € amb el que no arribaria a pagar ni el cost de referència de la plaça. Si a més s'estima que 132 € / mes són per les seves despeses personals, llavors podria ingressar en una residència acreditada que estigués disposada a donar-li atenció 24 hores per 1.083 € / mes. A tot això no he considerat l'IVA. Com quan es calcula la capacitat econòmica i la quantia de la PEV no es té en compte aquest impost, els 1.083 € / mes seria la quantia màxima que podria pagar aquesta persona pel que la quantitat real rondaria els 984 € / mes (+ IVA ), és a dir, 33 euros al dia.

2) Ara coneguem a la Sra. Joana Soclamitjana, avaluada amb un grau III de dependència i que té una capacitat econòmica de 906 € al mes (coincideix amb la pensió mitjana de jubilació a Catalunya).

Se li reconeixeria 1 PEV teòrica de 1.094 € / mes. Però com supera els 715 € es quedaria en aquesta quantitat. Si a aquesta ajuda li suma els 900 € de què disposa, disposaria de 1.615 € amb el que no arribaria a pagar ni el cost de referència de la plaça. Si a més s'estima que 132 € / mes són per les seves despeses personals, llavors podria ingressar en una residència acreditada que estigués disposada a donar-li atenció 24 hores per 1.483 € / mes. Si afegim l'efecte de l'IVA, necessitaria trobar una residència amb un previ de 1.348 € / mes (+ IVA), és a dir, 45 euros al dia.

3) En tercer lloc, la Sra. Núria Totemquadra. Avaluada amb un grau III de dependència i que té una capacitat econòmica de 1.999 € al mes que coincideix amb el màxim per obtenir una PEV amb les noves condicions.

La Sra. Topall rebria mensualment un euro de PEV.

Amb la flamant suma de 2.000 euros al mes, descomptant els 132 € de diners de butxaca, disposaria de 1.868 € al mes amb el que podria pagar una quantitat de 1.700 € / mes (+ IVA) per ser atès.

4) Finalment la Sra. Ramona Topall. També és gran dependent i té una capacitat econòmica de 1.285 €

Amb aquesta capacitat i dependència li correspon una PEV de, exactament 715 Euros (2.000 menys 1285). Aquesta senyora disposa, sumant la seva capacitat econòmica i la PEV, d'una quantitat que li permet tenir els 132 € de diners de butxaca i els 1.860 € del ​​preu de referència de la plaça (sense IVA) i sobre li queden 8 Euros per gastar com plagui. Si el preu de referència no inclou l'IVA, la senyora Topall no tindria suficient amb l'ajuda màxima que rebria ja que hauria de gastar íntegrament la seva capacitat econòmica, la Prestació de la Generalitat i sobre trobar cada mes 47 € per completar els 2.047 euros que costa la plaça IVA inclòs.

Podríem inventar a les senyores Capamunt i Capavall i seguirien sense sortir-nos els números.

La clau perquè aquests quadrin pot estar en dos llocs diferents:

- Una valoració errònia de la capacitat econòmica: Si les senyores Guanyopoc, Soclamitjana i Topall guanyen o tenen més diners dels que s'ha considerat a l'hora de determinar la seva capacitat econòmica, llavors podran trobar residències amb preus més alts que els que he indicat. O sigui que una de les claus està en saber si la nova ordre de copagament detecta realment la capacitat econòmica. Aquí hi ha un efecte pervers. Com millor sigui l'ordre de copagament menys persones podran acollir-se a les "PEVS 2.0".

- El paper dels familiars: És molt probable que la senyora Guanyopoc tingui algun fill que estigui disposat a ajudar a "pagar la residència de la mare" o el que és el mateix a complementar la PEV. Amb les prestacions actuals ja succeeix i és un factor que cal tenir en compte. El que passa és que, a Catalunya teníem fa anys un sistema que calculava la capacitat econòmica tenint en compte la unitat familiar i vam decidir descartar-lo en favor d'un altre que només considera la capacitat de la persona. Potser si volem tornar al sistema anterior hauríem de fer sense subterfugis.

Com em vaig assabentar ahir a la tarda d'aquest canvi, no he tingut gaire temps per reflexionar i, amb tota seguretat m'estic deixant coses importants sense considerar. Com m'agradaria que la senyora embòlica Quefafort que em sembla és la que s'ha inventat les "PEV 2.0", em escrivís i em digués en què m'estic equivocant!

La veritat és que la PEV pot ser una eina potent d'actuació per atendre persones que tenen prou capacitat econòmica com per poder complementar l'ajuda amb els seus diners i contractar estades a la residència que triïn lliurement. Per entendre el potencial de la PEV s'ha de considerar el trinomi preu de la plaça-capacitat econòmica-"diners de butxaca". Referent a això, quan parlo de preu de plaça no vull dir "preu màxim" ja que cada residència ha de poder cobrar el que pacti amb el resident, vull dir, preu real. No cal ser un geni per entendre que, si hi ha un desequilibri entre els tres elements, les coses no surten.

O sigui que, al final, això de les PEVS es queda en una "reencarnació" més que en una reactivació. Les PEV que es van paralitzar ja no existeixen i el seu nou avatar se'ns mostra força més insignificant i escanyolit.

A sobre, per acompanyar l'anunci de l'adveniment de la nova PEV, ICASS ha comunicat que, d'aquí a final d'any, deixarà de pagar a les residències concertades un 25% del que els correspon. La nova modalitat d'impagament és molt més elaborada de les que hem conegut en el passat. Ara no diuen el dia 29 que l'1 no paguen, sinó que comuniquen un "pla d'impagaments programat a quatre mesos" que, de moment afectarà únicament a concertades i gestionades però no a col·laboradores i PEVS.

Certament, un impagament programat fa menys mal que un sobtat, tot i així, és dolorós i tindrà conseqüències. El motiu de l'impagament: "Les tensions de tresoreria" són compartits per tots i potser haurien de portar a plantejar una altra forma de fer les coses.

En fi, que l'anunci que esperàvem sobre les PEVS ens ha vingut en forma de dutxa escosesa.

Per acabar, i seguint amb això de les reencarnacions i nous avatars, sembla que el nostre entranyable ICASS es liquidarà finalment per renéixer en forma de SISPAP (Secretaria d'Inclusió Social i Promoció d'Autonomia Personal). Des d'aquí li desitjo una vida plena de decisions encertades i prosperitat.