UN REGAL DE L'ICASS PEL DIA INTERNACIONAL DE LA GENT GRAN

El 30 de setembre a les 18,30 una nota de premsa a la web de la Generalitat anuncia que la suspensió en la tramitació de prestacions econòmiques vinculades (PEVs) per a l'ingrés de persones dependents en residències de gent gran, que portava aplicant des de principis d'agost, es prorroga sine die.

La culpa és de l'escanyament econòmic a què es veu sotmesa la Generalitat. De fet, les primeres paraules de la nota deixen clar que no hi haurà ni una mica d'assumpció de responsabilitat : "Les retallades i constants incompliments del govern de l'estat ...." .

En resum, "la pobra Generalitat" no té culpa de res i es veu obligada a actuar així .

Jo crec que seria més sincer dir que, a més de la deficient finançament (indubtable), la Generalitat té unes prioritats dins de les quals el sector d'atenció a la dependència no és la primera. Una cosa tan obvia que, encara que no ho diuen, es fa palesa.

L'interès que té el govern pel sector es demostra en els detalls. Un  de clar va ser la substitució d'un conseller amb gran experiència i coneixement, Josep Lluís Cleries, per una de baix nivell polític i sense experiència coneguda en l'àmbit dels serveis socials fins al seu nomenament.

Insisteixo, com he dit en altres ocasions,  Neus Munté em mereix molt respecte com a persona i li desitjo molt èxit . El que aquests felicitacions no poden amagar és la meva decepció per la decisió del President Mas que va exiliar al cementiri d'elefants del Senat a un polític competent que portava preparant-se per ser conseller de Benestar durant molts anys.

No sé si amb Cleries estaria passant exactament el mateix. El que sé és que ell tenia armes que Munté no té i potser hauria trobat la forma de fer el tràngol més suportable.

La conseqüència de la nova retallada és doble :

D'una banda les residències que van fer l'esforç per acreditar veuen ara com aquest ha resultat intranscendent ja que no compten amb els residents a què aspiraven atendre.

D'altra, veiem com moltes residències, durant els últims anys, aspirant a ser col·laboradores, concertades o acreditades han realitzat obres i, sobretot,  han ampliat i especialitzat seves plantilles amb el que han acabat encarint el cost del servei per a tots els seus residents.

Al final, gairebé totes les residències ofereixen un servei millor, i més car que fa uns anys. Qui ha fet encarir el servei (la Generalitat) ara deixa de comprar i, quan els prestadors es giren cap al sector privat, pensant trobar-hi el que no dóna l'administració, veuen que el que poden pagar moltes famílies (expulsades de la protecció pública) no arriba per sufragar el cost del servei residencial que ofereixen.

Total, que podem haver creat un sector amb un servei bo que molt pocs podran pagar .

La Generalitat, que avui, dia 3 d'octubre parlarà amb les patronals de la nova retallada intentarà "consensuar mesures".  El que hauria de fer es plantejar-se seriosament si vol passar del costat dels "que posen obstacles" al de "els que ajuden a la solució" .

Algú ha de dir les coses tal com són: Hem d'aconseguir que els preus de les residències siguin aquells que es puguin pagar. Ja siguin  les persones que busquen residència geriàtrica privada totalment o finançada amb fons públics .

Com aconseguir-ho? Crec que només hi ha dues formes : O completem la capacitat econòmica de les famílies i mantenim el preu del servei ( PEV , Col·laboració , concert ), o aconseguim que el servei es pugui prestar per menys diners, cosa que en un sector en què més del 60 % del compte de resultats està relacionat amb el capítol de personal resultarà procel·lós i difícil .

Per descomptat podem anar endarrerint l'adopció de mesures, negar la realitat, atribuir tot a "l'enemic exterior" i esperar que l'arcàngel aparegui i faci fora els dimonis . El problema és que això només passa a els Pastorets i falten tres mesos per Nadal.

BAIXAR SOUS PER MANTENIR EL LLOC DE TREBALL. ARRIBA A LES RESIDÈNCIES

Els darrers anys hem vist com comunitats com a Cantabria, Madrid o Catilla la Mancha, entre d'altres han aplicat una rebaixa en el que l'administració autonòmica paga als proveïdors de serveis a la dependència (residències, centres de dia o ajut domiciliari).  A vegades ha estat a canvi d'una rebaixa de les exigències de personal i en altres ocasions sense res a canvi.

A Catalunya, al gener de 2012 la Generalitat va rebaixar un 8% l'exigència de ràtio de professionals per atendre persones discapacitades en residències concertades i va aplicar una rebaixa en el preu que els pagava.

Les patronals del sector de la dependència, especialment les que es centren en l'atenció residencial de persones grans dependents, porten temps demanant una flexibilització en els requisits (un eufemisme per parlar de rebaixa de ratis o d'exigència concreta de dedicació de professionals específics) per compensar la congelació dels preus de concertació i la rebaixa real en el que cobren per atendre als residents (la rebaixa s'ha produït a l'haver d'assumir les residències col.laboradores els dos darrers increments de l'IVA; al veure les concertades com els nous criteris de valoració de la dependència fan que persones amb idèntiques situacions que un "gran dependent" de 2010 siguin ara "dependents severs" i l'aplicació d'aquest nou sistema que redueix de sis a tres els "esglaons reals" de la dependència, d'una forma que suposa una rebaixa en els ingressos dels centres).

Aquest matí he llegit dues notícies, provinents d'Andalusia que, aparentment no tenen gaire a veure entre si però que en el fons ho tenen tot .

D'una banda , en el Diari de Sevilla llegeixo que els sindicats andalusos pressionen a la Junta perquè reactivi la Llei de Dependència davant la situació de marasme que viu actualment . Les residències , on treballen les persones que els sindicats diuen defensar , veuen com , del total de 11.100 places concertades per part de la Junta , 2.800 no estan ocupades . A aquesta situació cal sumar els endarreriments en els pagaments de les places que sí que estan ocupades .

La Junta d'Andalusia va oferir als propietaris de residències l'any passat , segons la mateixa notícia , una retallada del 12% en el preu de concertació ( actualment està en 1.488 euros al mes ) a canvi d'una flexibilització en els requisits de personal ( baixada de ràtios , menys exigència de dedicació de determinats perfils professionals ) i la possibilitat d'aplicar rebaixes de salaris ( cosa que més que oferir la Junta ho va permetre la darrera reforma laboral ). Aquesta mesura va ser descartada després de les mobilitzacions dels sindicats que es van negar absolutament a admetre una rebaixa de ràtios o de salaris .

La solució que ha trobat la Junta és la d'eliminar la quantitat que paga a la residència quan una plaça concertada està dsocupada ( actualment els paga 888 euros al mes per plaça lliure ) i, per descomptat, desocupar places concertades.

Quina solució més bona, oi! Una residència concertada ha "venut " una part dels seus llits a l'administració durant un temps i es compromet a oferir un servei amb uns professionals a canvi de rebre uns diners. La residència no pot ocupar lliurement els llits ja que l'administració és la responsable que estiguin ocupats . Per això s'estableix el pagament per " llit lliure".  El que fa l'administració andalusa ( que ja han fet altres comunitats autònomes amb anterioritat, com la nostra estimada Generalitat) és passar el cost de la seva ineficiència a l'esquena dels seus proveïdors.

Els sindicats demanen que es reactivi la Llei , que es concertin més places però que, de cap manera es rebaixin ràtios ni salaris.

L'actitud de la Junta em sembla covard i la dels sindicats miop .

En gairebé tot Espanya s'està parlant de reduir els preus de concertació i flexibilitzar els requisits a les residències concertades de manera de prestar el servei sigui més econòmic . El cert és que en els darrers anys la qualitat que ofereixen les residències ha crescut moltíssim . Un indicador clar d'aquesta millora es fa palés si es comprova quantes persones treballen actualment en una residència i quantes ho feien fa vint anys . El perfil professional també ha canviat molt, passant, bàsicament d'un equip "antic" de cuidadores, metge i infermera a equips interdisciplinaris formats per gerocultores i professionals de cinc o sis disciplines .

El preu que paguen els clients (siguin els propis ciutadans en residències privades o les administracions en places concertades ), també s'ha incrementat de forma considerable durant els darrers anys alhora que ho ha fet el nombre de persones grans. Aquest increment en els preus han sofert un estancament en els últims dos anys .

La conseqüència és que actualment, veient com està el panorama econòmic, un dels reptes més importants a què s'enfronta el sector geroassistencial és el de trobar una forma més econòmica d'atendre residents en residències geriàtriques intentant reduir costos en aquells aspectes que no afectin de forma dramàtica la qualitat de vida dels usuaris.

Per descomptat es pot prendre la posició de "no es pot retallar res" , "no es pot baixar la qualitat en absolut", "no es poden tocar les ràtios " . Aquesta posició maximalista és la que fa que sense retallar res arribem a tancar residències perquè els llits no s'ocupin .

També es pot plantejar en el nostre sector el mateix dilema que ha viscut la indústria i que , segons sembla, la comença a fer competitiva de nou: rebaixar costos laborals a canvi d'estabilitat en l'ocupació .

Milions de funcionaris han vist retallat el seu salari ; milions de treballadors i d'empresaris hem vist reduïts els nostres ingressos. Cal plantejar una solució així en el sector geroassistencial?

Ahir vaig veure a la web de la UGT d'Andalusia que els empleats d'un grup de residències s'han manifestat contra la mesura presa per l'empresa consistent a aplicar una reducció de salari del 15%, segons diu la web, "sense dialogar ni informar absolutament ningú " .

Crec que és una mesura que cal seguir amb detall ja que el que ens estem jugant actualment és la supervivència del sector tal com el coneixem .

L'acusació d'haver pres la mesura sense consultar " s'hauria de prendre amb certa cautela i transformar-la en una pregunta : "S'ha seguit la via que estableix la legislació laboral?".

Crec que l'atenció professionalitzada a persones en situació de dependència hauria de ser vista com un repte de país. Les administracions haurien de mostrar la fortalesa que han mostrat en altres decisions i els sindicats haurien de veure una mica més enllà de l'ara i plantejar-se que un pas enrere, en moltes ocasions, serveix per poder donar després molts passos endavant. Així ho han vist en la indústria de l'automoció i gràcies a això s'han quedat algunes fàbriques aquí (penso en Nissan) . Si no ho sabem entendre ens podem quedar amb un govern que basi la llei de dependència en "microajuts econòmics" per a familiars de dependents, abandonant del sector professional i portant a la ruïna a milers d'empreses i professionals.

Potser les mesures per evitar aquest destí han de venir del sector i d'uns sindicats que vegin que el que van acceptar a Nissan podria anar be a les residències.

El paper de la Generalitat hauria de ser el d'intentar no reduir el pressupost de dependència (o reduir-ho el mínim possible) i dedicar qualsevol rebaixa de preu públic a estendre el nombre de beneficiaris de serveis professionals.

Estic somnian?

Nota: Si algú vol aprofondir sobre la modificació de condicions laborals en temps de crisi pot llegir aquest llibre digital escrit per l'Antonio Molina Schmidt

¿MILLOR LA WII O LA XBOX 360?.... ¿I SI VISC EN UNA RESIDÈNCIA?

Parlar de videojocs o videoconsoles en residències per a gent gran ja no suposa gaire novetat ja que resulta bastant comú trobar-ne

Crec aue el  mèrit inicial d'aquesta introducció es deu al Nintendo que, amb el llançament de la seva consola Wii, que es controla agafant uns comandaments  els moviments dels quals és detectat per la consola, va marcar una fita importantísima. Així, per llençar una pilota, disparar una fletxa o donar un cop de puny virtual només calia fer el moviment amb les mans.  Un sistema tan intuitiu unit a uns gràfics simples i uns jocs molt fàcils d'entendre van fer que la consola Wii triomfés entre els "no experts en videojocs", o sigui, entre els nens més petits, els pares de fills adolescents i, per descomptat, les persones grans.  Per això no és estrany que s'hagin trobat usos de la Wii per a malalts d'Alzheimer o en residències geriàtriques en general, tant en altres països com a casa nostra.

Com el mercat dels videojocs i les videoconsoles és tan competitiu, les altres consoles rellevants (la Playstation de Sony i la Xbox de Microsoft) s'han anat esforçant per treure productes que aconsegueixin el mateix que la Wii, això és, poder jugar amb el moviment sense haver de dominar l'ús d'un complicat comandament amb molts botons, d'una manera més fàcil. 

Avui hi ha dos sistemes que competeixen clarament: el de Nintendo i el de Microsoft, o sigui Wii contra Xbox 360 i el seu sistema Kinect. Aquest últim s'aconsegueix mitjançant una sèrie de càmeres i sensors de detectar els moviments del jugador sense que aquest hagi de portar a la mà cap control. 

Quin és millor?  Quin s'adequa millor a les persones grans? Pel que sembla la resposta és que Microsoft i el seu Kinect guanyen. Aquest és el resultat d'un estudi publicat recentment per part del Northern Research Institute de Tromsø, Noruega i la institució Salumedia de Sevilla. Els autors (Santiago Hors-Fraile, James Browne, Ellen Broxc i Gunn Evertsend). El resum de l'estudi que es pot trobar a l'enllaç conclou dient: 

 La idoneïtat és una qüestió de perspectiva en la majoria dels casos. Si la intenció del joc és simplement divertir-se junts fent  una mica d'exercici, llavors la majoria dels dispositius són adequats. Si és important fer els moviments correctes, llavors el Kinect (de Microsoft) és més convenient quan vostè té més dades dels usuaris disponible per determinar si l'usuari està realitzant correctament l'exercici. Mentre que el Kinect pot ser usat en tots els casos indicats, els altres dispositius no tenen el mateix nivell de funcionalitat. Això li dóna al Kinect l'avantatge de la capacitat d'adaptació sobre els altres dispositius inclosos en aquest estudi.

Veure'n més coses sobre aquest tema

LA DARRERA RETALLADA DE LA DEPENDÈNCIA A CATALUNYA. AQUESTA VEGADA LES PEV

La Generalitat de Catalunya ha tornat a utilitzar l'estiu per donar un pal a les persones dependents i als qui es dediquen a cuidar-los. I ho ha fet encadenant dos anuncis:

D'una banda, ha comunicat les residències concertades i col · laboradores quin serà el procediment  a seguir per cobrar alguns dels endarreriments que té l'ICASS  des de l'any passat i fins fa poc. Aquest anunci suposa que, a mitjans de setembre de 2013 les residències que acullen usuaris finançats per l'administració, finalment podran cobrar els serveis que van prestar al maig de 2012.

És això la fi dels endarreriments en els pagaments? No

Les residències per a gent gran col·laboradores (un sistema de finançar estades en residències que porta cinc anys com una cosa "a extingir" a causa que no va aparèixer en la Llei de Serveis Socials de 2007) seguiran sense cobrar per les estades dels residents que han ingressat durant 2013, ni les bestretes. Ningú sap del cert a quant ascendeix la quantitat que deu la Generalitat per aquest concepte però cada residència sap el que deuen a ella i no cal ser un geni per saber que parlem de milions d'euros.

L'ICASS diu que no pot pagar aquests nous ingressos perquè no hi ha pressupost de la Generalitat per al 2013 pel que no hi ha mecanisme legal per pagar. ¿I per què no hi ha pressupost de 2013? es preguntaran alguns. És quelcom molt complex, depèn del càlcul estratègic que fan els partits polítics, depèn del dèficit assignat, depèn del grau just de tensió entre el govern de l'Estat i el de Catalunya que es desitgi mantenir. Del que no depèn en absolut és del que puguin fer o dir les residències col·laboradores o els residents que hi viuen.

A sobre les residències col·laboradores, per la seva peculiar situació jurídica, viuen en una espècie de "purgatori administratiu". De fet la Generalitat a elles no els deu res.

Les residències col·laboradores tenen un conveni amb l'administració que els permet acollir usuaris que reben un ajut públic. Aquest, per comoditat, el paga directament la Generalitat a les residències encara que jurídicament el rep el resident. Per això, les residències col·laboradores només facturen als residents per la totalitat del que reben del mateix i de l'ICASS, a diferència de les residències concertades que facturen la totalitat dels diners a l'ICASS encara que una part  el reben del resident. Sembla complicat? Realment és pervers. Com deia abans, la Generalitat no deu res a les residències col·laboradores, l'hi deu als residents. Però les residències col·laboradores no poden reclamar res als residents (perquè ho prohibeix el conveni que han signat amb ICASS) ni tampoc a l'ICASS a causa que no és el deutor.  Pervers, oi?.

Per acabar d'arrodonir la situació, aquest cop ICASS també ha volgut tocar qui fins ara semblaven patir d'una altra manera diferent als impagaments, les residències acreditades que acullen beneficiaris de la prestació econòmica vinculada (PEV). Doncs bé, per a elles ICASS ha guardat una sorpresa especial: Durant dos mesos (agost i setembre) no hi haurà nous ingressos de beneficiaris de PEV.

És igual qui clami què. És igual que patronal, sindicats i múltiples associacions hagin dit que això és un atac frontal al dret establert per la Llei de Dependència i la Llei de Serveis Socials de Catalunya. El cas és que algú ha pensat que una mesura, que segons la consellera Munté afectarà 500 persones (les patronals ho eleven al doble) i segons alguns mitjans estalviarà 1,5 milions d'Euros, val la pena.

Si de debò la mesura que han pres suposarà un "estalvi" d'un milió i mig i a canvi estan disposats a llegir històries personals com les que ara comencen a aparèixer als diaris sobre famílies a qui es posa a la vora del desastre ja cremar encara més, és que alguna cosa o algú dins del Departament de Benestar Social i Família no està funcionant com hauria.

Em costa creure que tots els afectats per la mesura es morin durant aquests dos mesos pel que el que passarà, llevat que la perpetuen, és que a l'octubre arribaran moltes més sol·licituds que caldrà atendre. No existirien altres mesures que puguin mantenir-se en el temps i sobre estalviessin diners de forma permanent?

Si hi ha, l'equip de la Sra Munté no sembla saber-les trobar.

Potser és una imposició des d' "Economia", però en aquest cas, el problema és que la Sra Munté no ha sabut explicar i convèncer els seus col·legues de govern, que els serveis socials tenen la capacitat de convertir-se en un vesper amb molta facilitat.

Cada dos residents generen un lloc de treball estable. Cada euro gastat en atenció a la dependència genera retorns d'entre la meitat i més del que invertit (ho diuen diferents estudis). A sobre, el que es gasta en serveis genera riquesa mentre el que es gasta en prestacions econòmiques es dissol en part en l'economia submergida.

L'última reforma de la Llei de Dependència rebaixava un 15% la quantitat de les prestacions econòmiques vinculades de forma lineal i permetia a les comunitats autònomes aplicar una rebaixa addicional d'un altre 15%. Catalunya no la va aplicar. Es va estudiar la possibilitat rebaixar, però no per estalviar sinó per gastar aquests diners en prestacions de serveis (residències, centres de dia i ajuda a domicili -SAD-)? Si ho van fer no ho van dir.

No tinc cap motiu per dubtar de la capacitat de treball, honradesa i intel · ligència de la consellera Neus Munté. El que sí em temo és que li falta, ara per ara, el pes polític i experiència que tenia Josep Lluís Cleries i que vindria molt bé per afrontar els problemes en què estem i els que se'ns acosten.

Estic d'acord que Catalunya rep un finançament des de l'Estat totalment insuficient. Que, en concret el finançament del sistema de dependència frega la mesquinesa i s'allunya moltíssim del que es preveia en la Llei de Dependència. Però aquestes injustícies vingudes de fora no poden justificar-ho tot. Algú en les reunions de gabinet hauria de tenir l'autoritat i força per fer reflexionar seriosament als seus col·legues consellers de les conseqüències que algunes mesures poden tenir en les persones més mereixedores de la solidaritat pública.

Durant un temps (poc al meu gust) Josep Lluís Cleries era aquesta persona. Jo segueixo preguntant per què ho va canviar Mas?

ORIGINAL TERÀPIA AMB GOSSOS EN UNA RESIDÈNCIA DE CERVELLÓ

Utilitzar gossos en residències per a gent gran com a teràpia és quelcom que fa temps que es fa.

Fins ara, havia sentit parlar de gossos que ajudaven a persones amb demència i a d'altres residents per "alegrar-los" la vida.

Ara, des del Centre Residencial "Les Oliveres", de Cervelló, una residència per a persones grans dependents situada prop de Barcelona, ​​han difós una interessant iniciativa que han posat en marxa de la mà l'equip de Boskan, es tracta d'una teràpia única i pionera, assistida amb gossos: el HEALING ENERGY DOG.

Així és com ho han explicat:

El HEALING ENERGY DOG basa la seva eficàcia en la combinació de l'energia vital i equilibrada dels gossos i la teràpia energètica quàntica.

Quan naixem, la nostra ment és pura, vivim i simplement estem en un estat natural de felicitat. Les experiències viscudes ens omplen d'emocions i, de vegades, ens desequilibrem. Aquest desequilibri emocional pot donar com a resultat estrès, ansietat, depressió, insomni, dolor físic, etc.

El gos, igual que nosaltres en néixer, és un ésser natural. El que aconseguim amb el HEALING ENERGY DOG, a través del terapeuta quàntic Raul Merino, és tornar a aquesta essència d'equilibri emocional. Connectant al receptor amb l'energia pura del gos, aconseguim que connecti amb la natura i així la seva pròpia essència es restableix.

L'ansietat, l'estrès, la depressió, l'insomni, el dolor físic disminueixen després de la primera sessió i en molts casos, desapareixen en pocs temps. Les persones majors dependents ateses al Centre Residencial "Les Oliveres", de Cervelló, han manifestat sentir-se més relaxades, en pau i harmonia, més alegres i haver notat una notable disminució del dolor físic i en dos casos, fins i tot han manifestat que ha desaparegut completament.

Aquesta teràpia havia estat àmpliament contrastada amb casos particulars (fibromiàlgia, dolors traumàtics, ansietat, insomni, etc) i ha estat un plaer comprovar per primera vegada en un centre residencial d'atenció a persones majors dependents com "Les Oliveres" on sempre estan disposats a instaurar noves teràpies per millorar la qualitat de vida dels seus residents.

Xerrant amb el propietari de la residència el meu interés pel tema ha augmentat.   Resulta que no és gaire "creient" en teràpies alternatives i en un principi va acollir la possibilitat que els gossos poguéssin produir una disminució del dolor amb reserves.  Ara em diu que no sap què produeix la millora però l'ha pogut veure.

Potser d'aquí un temps, qui vulgui cercar residència geriàtrica, hagi de triar la que ofereixi el servei de teràpia amb animals més complert.

SENYALS D'ALERTA QUAN TENIM UN FAMILIAR EN UNA RESIDÈNCIA PER A GENT GRAN

En ocasions les persones que tenen un ser estimat en una residència per a gent gran es pregunten com saber si tot funciona correctament o si hi ha algun senyal que permeti posar-se alerta.

Cercant per la xarxa he trobat varios documents amercians i basant-me en ells he trobat aquests nou punts:

1. Canvis bruscos tant emocionals com físics. Sobretot, cal observar al ésser estimat. Preocupis, si en poc temps i sense un motiu clar  és menys capaç de fer coses per sí mateix, si ha deixat de participar en les activitats, o s'ha tornat retret i poc comunicatiu. Quan una persona que pateix demència rep un tracte emocional inadequat, com podria ser el ser ignorat o que li parlin malament, la manera d'expressar-ho pot ser l'agitació o el retraïment. Altres mostres poden ser una pèrdua sobtada i inexplicable de pes (un punt que tractem més endevant), els canvis sobtats en l'estat d'ànim o en el patró de son.

En ocasions l'aparició de blaus o úlceres per pressió sense un motiu aparent també són senyals d'atenció.

Hem d'anar amb compte, però: Aquests senyals són pistes potencials, no una prova, de mala atenció. Alguns d'aquests canvis representen la inevitabilitat de la malaltia subjacent i no la mala atenció. Una persona pot interpretar com paternalisme o condescendència una expressió d'afecte. Colpejar la tauleta nit pot causar un hematoma alarmant en una persona d'edat avançada que rebi una medicació anticoagulant.

Per això la clau està en què s'expliquin les coses bé. Una bona residència ofereix informació als seus residents i, quan aquests no estan en condicions, als seus familiars. Per això, insistim, el que és un senyal d'alerta són els canvis "inexplicables i inexplicats".

2. Quan la residència no respon a les nostres preguntes. "No ho sé, però ho esbrinaré" és una resposta correcta, però només quan al cap d'un temps obtenim una informació complementària. Si el personal de la residència és evasiu amb les seves preguntes, senzillament no les responen o es neguen a parlar sobre la cura del seu ésser estimat, això ha de ser un senyal d'alerta.

Normalment la residència tindrà un interlocutor (el director, el treballador social, o algun altre professional) al qual haurà de dirigir. És millor preguntar-li a ell o ella ja que si no podem confondre una negació a donar informació amb el "demanar informació a la persona inadequada".En una bona residència per a gent gran cada resident té un Pla Individual d'Atenció. Si la residència fa a la persona i els seus familiars partícips d'aquest pla, estem davant un bon senyal.

Quin tipus de resposta podem considerar com inadequada? "És el que hi ha, aquí es fa així i punt".

3. Aspecte caòtic, desorganitzat del centre. Una bona residència substitueix la llar de la persona gran. Per això, en molts aspectes ha de tenir l'ordre i l'assossec que ofereixen les llars.
Si el personal sembla constantment estressat, passa al costat dels residents sense dir cap paraula o es nota que hi ha "dos bàndols" (residents i treballadors), llavors estem davant un senyal que alguna cosa no va bé.

Si per contra es nota que la gent parla, que les cuidadores somriuen i fan amb els residents i sovint hi ha converses o relacions de tracte entre cuidadors i residents, podem estar molt més tranquils. 

4. Alta rotació de personal. Sobretot quan els residents pateixen demència, però també en tots els casos, el canvi continu de cuidador dels cuidadors ha alertar-nos que alguna cosa no va bé.
Imagineu que algú li ha d'ajudar a dutxar o anar al lavabo. Li agradaria que fossin sempre les mateixes persones o haver d'anar permetent que nous desconeguts fossin entrant en la seva vida cada poc temps?.

Un bon indicador de la rotació és comprovar si els cuidadors coneixen als residents pel seu nom i si es dirigeixen a ells utilitzant-lo.

A vegades, malgrat els esforços de les residències per a gent gran per fidelitzar els empleats es produeix rotació. En aquests casos, si la residència és conscient s'aplicarà protocols d'incorporació de nous professionals que atenuarà els efectes negatius.
El millor per saber si hi ha molta rotació és mirar i preguntar. 

5. "No vull que aquest o aquell cuidador tingui cura de mi". Una de les tasques més difícils a l'hora de dirigir una residència és mantenir a un equip de professionals motivats i amb ganes de cuidar des del respecte. Cuidar persones grans és un treball molt sacrificat i que es dediquen corren el risc de "cremar-se".

Cal observar al nostre ésser estimat. Preguntar si té capacitat i observar més atentament si pateix demència. Sembla feliç? ¿Sembla ansiós, temorós, incòmode? Ens diu que hi ha alguns cuidadors que no li agraden o que no el tracten tan bé com altres? No prenguem a la lleugera aquestes observacions, en moltes ocasions la direcció de la residència agrairà que les compartim amb ells amb la intenció de millorar. A vegades la persona que no està tractant de forma correcta només necessita un petit canvi en el seu treball per tornar a fer-ho bé.
6. Telèfons sonant i llums parpellejant sense parar. Totes les residències compten amb sistemes d'avís per atendre correctament als residents que es trobin a les seves habitacions o en les cambres de bany i se sentin indisposats.

Si els avisos triguen molt en contestar o els telèfons sonen i sonen sense ser contestats, hem d'intentar informar-nos si es tracta d'alguna cosa puntual o la residència necessita una millor organització. Si el nostre ésser estimat ens diu que ha d'esperar molt temps després d'haver premut el botó de trucada, el millor és investigar una mica. Aquestes queixes en moltes ocasions les formulen persones que diuen moltes vegades i obliden haver rebut l'atenció. Moltes residències compten amb registres que ens permetran comprovar. A més, una bona residència agrairà la nostra observació.

7. La deshidratació i la desnutrició. Encara que en la majoria de casos, la deshidratació i la desnutrició poden venir associades a alguna malaltia que pateixi la persona gran ingressada en una residència. Aquestes poden ser senyals d'alarma si no vénen acompanyades d'una explicació per part dels professionals.

En alguns casos la desnutrició o deshidratació poden ser degut a una falta d'organització o manca de personal qualificat en el centre. És molt fàcil veure si els residents, sobretot a l'estiu, van bevent aigua durant el dia i també ho és preguntar com s'alimenten els que no poden menjar per si mismios.

De nou, la relació entre resident, residència i familiars s'ha de basar en la confiança, per això, no cal tenir por de preguntar.

8. Les coses són com són, i punt. El sector de les residències per a gent gran (geriàtriques, assistides, per a gent gran, o com cada un desitgi anomenar) ha sofert una evolució bàrbara en els últims anys. Tant la incorporació d'indicadors i sistemes de qualitat com el treball interdisciplinari o molts altres elements permeten veure que tot és molt millor que fa uns anys. Pregunti quines són les millores que la residència ha posat en marxa en els últims anys. El més segur és que contestaran parlant de racionalització de contencions, aplicació de protocols, planificació centrada en la persona o altres iniciatives.

9. Un mal pressentiment. Encara que els pressentiments no sempre ens porten a encertar. En moltes ocasions, els primers dos minuts que passem en una residència ens permeten respondre a una pregunta em quedaria jo a viure aquí si no em pogués valer per mi mateix? Si la resposta és "no", tenim un problema.

Aquest document està inspirat en un article aparegut en una web nord-americana referenciada en un 

ENTENDRE LA DARRERA RETALLADA DE LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

Abans de començar, veient com els mitjans de comunicació estan reflectint la darrera retallada de la Llei de Dependència (LAPAD) m'agradaria recordar que, el que es va promulgar l'any 2006 amb el pompós nom de "Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a Persones en situació de dependència ", va ser un nyap des del principi. Una nyap que va posar d'acord a PP i PSOE però un nyap al cap ia la fi: No va calcular bé quants dependents  hi hauria, no es va calcular bé el cost dels serveis, el finançament del sistema es va basar en acords bilaterals entre en Estat i cadascuna de les comunitats autònomes, que oh, sorpresa! s'han contaminat per la lluita partidista, i alguns despropòsits més.

Quan algú diu que l'actual govern s'està carregant la Llei de Dependència responc que només està intentant-fer creure que un cadàver segueix amb vida. El sistema per a la Dependència, tal com s'havia pensat, va morir fa temps.

Ho anava a escriure una altra vegada però ja ho vaig fer fa algun temps.  Per això m'estimo més copiar un text que vaig publicar a la revista Negocios y Gestión Residencial l'any 2008:

En una arrencada de sinceritat que ens ha deixat a tots esglaiats, Mercedes Cabrera, ministra d'Educació, Política Social i Esport (el nom del ministeri no és una broma), ha dit que l'actual conjuntura econòmica que travessem potser tingui alguna influència en el desplegament de la llei de dependència. O sigui, que no hi haurà prou diners en els propers anys per mantenir el recentment creat sistema.

La crisi que no es podia anomenar pel seu nom serveix ara com a perfecta excusa per admetre una cosa que, fins i tot si hagués seguit la bonança econòmica, hauria acabat passant.

La Llei de Dependència reconeix a totes les persones que depenguin d'una altra per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària el dret subjectiu a ser valorades ia rebre prestacions (econòmiques i de serveis) segons el seu grau i nivell de dependència. En altres paraules, amb aquesta Llei, qualsevol persona que necessiti viure en una residència geriàtrica o rebre ajuda a casa, l'haurà a càrrec de l'erari públic tot i que haurà de "co-pagar" una part.

Per redactar la Llei de Dependència es van fer uns càlculs sobre quantes persones necessitarien ajuda i quant costaria la mateixa però el temps ha demostrat que hi ha més persones dependents de les previstes i que els costos dels serveis tendeixen a pujar per sobre de la inflació. La conseqüència és un sistema que s'ha tornat aviat insostenible.

Durant el primer any d'aplicació, en el qual bàsicament es va començar a valorar ia redactar plans individuals, vam ser testimonis d'un agre enfrontament entre el govern i les comunitats autònomes governades pel PP amb contínues acusacions d'incompliments i deslleialtat.

Ara que les orelles del llop ens acaricien el nas les acusacions partidistes s'incrementen i, sabent que "això" no es podrà mantenir com estava previst, sembla que els nostres governants estan més preocupats en no aparèixer com a culpables que a resoldre realment el problema.

La veritat és que ha arribat el moment d'acceptar que hi ha serioses dificultats i de prendre decisions desagradables però necessàries per capejar el temporal i salvar el sistema d'atenció a la dependència.

Per descomptat, hi ha una opció dràstica: derogar la Llei i tornar al sistema de protecció no universal de la dependència des de la competència en serveis socials de les comunitats autònomes. Es podria establir un augment ajustat de les transferències de l'estat per a tal fi i dir "ho vam intentar, però no va ser possible". Cadascun culparia al contrari, alguns a la crisi internacional i, a una altra cosa.

També es podria optar per un gran engany: mantenir la Llei, fer un desenvolupament restrictiu i confús rebaixant alhora finançament de manera que, en la pràctica es perdés l'essència. Per evitar que es produís descontent, l'opció tendiria a incrementar al màxim les prestacions econòmiques per a la cura no professional en l'entorn familiar. O sigui, repartiria petites quantitats de diners entre dones de mitjana edat perquè es quedessin a casa cuidant un dependent, fora de les llistes de l'atur. Ningú comprovaria res i en aparença tindríem un sistema d'atenció a la dependència encara que sense professionalització ni traces de qualitat.

Potser l'opció més audaç, i per això menys probable, seria que els dos grans partits s'asseguessin i arribessin a un acord que permetés salvar el projecte des d'una perspectiva àmplia estalviant als ciutadans polèmiques estèrils.

L'acord podria contenir els següents punts:

- Modificació de la disposició addicional primera de la Llei de manera que l'efectivitat del dret de les persones valorades en el grau de dependència moderada i en el de dependència severa, grau 1 es posposés sine die o durant un període llarg de temps. Això suposaria aplicar un a moratòria atenent durant els propers anys als dependents amb més afectació i deixant per una segona fase als altres.
- Redacció del Reial Decret de copagament basant-se en els següents punts:
o Separació clara dels costos de manutenció-hotelers dels que són estrictament de dependència. En principi el sistema d'atenció a la dependència no hauria de cobrir costos de manutenció-hotelers.
o Establiment d'un sistema de copagament que, en determinats nivells de renda permetés el pagament del 100% del preu de referència.
o Exclusió de les prestacions econòmiques per a dependents amb un nivell de renda superior a uns límits establerts.
o Establiment d'un sistema de "rescabalament" mitjançant el qual l'administració pogués recuperar a la mort del dependent una part dels diners pagats per la seva cura personant-se en la successió com interessat amb un crèdit preferent. Hi hauria un mínim exempt i un percentatge màxim.

o Establiment d'un copagament dels familiars obligats a prestar aliments a la persona dependent. Aquest dependria del grau de parentiu, capacitat econòmica i càrregues familiars havent sempre mínims exempts. Podria establir-se un mecanisme perquè els obligats poguessin negar-se al copagament familiar, mecanisme que comportaria la incapacitat per poder rebre donacions o heretar del dependent.

Es tracta de mesures reversibles que suposarien augmentar les possibilitats de sostenibilitat del sistema en aquests temps de crisi i que requeririen per ser efectives modificar la legislació civil i fiscal així com establir una cooperació estreta entre l'Agència Tributària i les comunitats autònomes.

Com amb tota seguretat, en un primer moment apareixeria un gran rebuig, seria indispensable l'acord entre les dues principals forces polítiques i, molt necessari, el de la resta de partits, sindicats i patronals, posant l'accent en que les mesures són l'única via de mantenir el sistema i suposen una millora substancial respecte a la situació que existia abans de la Llei de Dependència.

El sistema està avui en els seus inicis i, en les actuals circumstàncies, crear uns fonaments sòlids en el suport als que tenen un major nivell de dependència és la clau perquè, en un segon moment, es pugui atendre amb qualitat i eficiència a totes les persones dependents. No ho desaprofitem.

Setembre de 2008

Com que no sóc endeví ni tinc informació de què no disposen les comunitats autònomes o l'Estat, crec que els nostres governants van ser covards o ineptes al no haver pres mesures en relació amb la Llei de Dependència molt abans. El que ara està fent el govern s'assembla bastant al que jo propugnava fa cinc anys encara que amb una petita diferència. Fer-ho ara suposa treure drets a persones que prèviament se'ls han reconegut. Si des de 2008 ens haguéssim centrat en prestar serveis professionals al gran dependent i deixar els ajuts econòmics per a casos excepcionals (com l'atenció de discapacitats "no persona-gran" en els seus domicilis), amb menys recursos haguéssim arribat a més persones. Deixar l'ajuda a la dependència severa i moderada per a un moment posterior i, de moment cobrir-es amb ajuts no universals hagués estat menys bonic però més realista.

Durant aquests dies escolto i llegeixo que les ajudes econòmiques de la Llei de Dependència estan ajudant a persones a subsistir i es critica severament al govern perquè si treuen o redueixen aquesta ajuda algunes famílies passaran per sota del nivell de subsistència. Jo veig en aquest argument una perversió: els diners de la dependència són perquè la persona dependent rebi atenció. No dubto que en aquests moments hi ha d'haver programes i ajudes per evitar l'exclusió social, però aquests no són els de la dependència.

Per entendre la rebaixa de les ajudes al cuidador familiar, cal veure aquesta en perspectiva: al juliol de 2012 el govern ja va baixar aquests ajuts un 15% i va permetre que les comunitats autònomes puguin efectuar una rebaixa addicional d'un altre 15%. Com molt poques comunitats han aplicat la rebaixa adicinal, és molt possible que el que faci ara el govern és retallar ell mateix, però que aquest "segona retallada" només s'apliqui a les comunitats que no el van aplicar el 2012.

¿Produirà un estalvi la mesura? Sens dubte. Afectarà les famílies? per descomptat, encara que no a totes per igual. Una ajuda que era de 520 €, va baixar el 2012, a 440 € i ara torna a baixar a uns 360 € afectarà de manera molt diferent a diferents persones. La clau està en la capacitat econòmica prèvia del nucli familiar. És cert que la rebaixa farà que moltes famílies visquin pitjor que quan rebien més però no crec que, passat el moment de l'anunci, tingui molta conseqüència en el total del sistema.

Hi haurà moltes famílies que, degut al seu nivell de renda, rebien fins ara 200 € i veuran rebaixada aquesta quantitat a 170 €. És cert que és una rebaixa però, la quantitat inicial era ja tan baixa que difícilment el dependent arribarà a notar algun canvi. Els que de veritat notaran el canvi serà les famílies amb rendes molt baixes per a les quals l'ajuda suposava la diferència entre "arribar o no arribar".

Per a qui es dedica professionalment a l'atenció a dependents que les ajudes al cuidador no professional es redueixin és una "mitjà bona notícia". Al cap ia la fi és una cosa que es ve reclamant des de fa anys. La part "no bona" ​​és que, si reduïm 400 milions d'euros l'any en aquestes ajudes i la reducció es considera un "estalvi" no millorem res. En canvi, si en comptes de "estalvi" aconseguíssim destinar la meitat d'aquesta quantitat a finançar més places en residències concertades podríem ocupar al voltant de 15.000 places. Places que ja existeixen i estan desocupades, que suposarien crear 7.000 llocs de treball. El que vull dir és que, les mesures, orientades únicament a reduir dèficit poden aconseguir el que pretenen mentre deixen en el camí cadàvers innecessaris.

O sigui, que en principi, la retallada de les ajudes a les famílies no tindrà un efecte sobre les residències existents i que, amb una mica d'imaginació i audàcia sí que podria tenir, i positiu.

L'altra gran mesura: la modificació del copagament s'ha de veure de forma diferent.

Per a mi aquesta és la clau. La Llei de Dependència es va promulgar amb el missatge que creava un dret universal. Tothom tenia dret a rebre serveis i prestacions, ¡Fos qui fos, tingués el que tingués! L'equitat venia a aquest sistema universal de la mà del copagament. O sigui, Amancio Ortega i qui li talla la gespa (si algun dia arriben a ser dependents) tindrien el mateix dret a rebre prestacions i serveis "de la dependència". La diferència és que Don Amancio hauria de participar en el cost (o sigui, copagar) en major quantitat que el seu jardiner.

Ara s'està intentant emprendre una cosa que, també per falta d'aptitud o per covardia, no s'havia fet fins ara: dotar el sistema d'un sistema de copagament més o menys homogeni, equitatiu i just.

Anem per parts: Abans de la Llei de Dependència, a Espanya una persona gran dependent que tingués ingressos per sobre de 800 € al mes quedava exclosa d'ajuda pública a causa que es considerava que aquesta havia de reservar-se per a qui "no es pogués ajudar a si mateix ". Algú amb molt pocs ingressos podia arribar a ingressar en una residència pública o concertada i "copagaba", una part de la seva escarida pensió. D'altra banda, una persona amb 900 € mensuals que necessités una residència havia d'afrontar ella mateixa els 1.500 € que el 2006 costava mensualment el servei. Com ho feia? Doncs traient d'on podia el que li faltava (estalvis, ajuda dels fills ..). Per a alguns això suposava un esforç enorme i un gran sacrifici, per a altres no tant.

En aprovar la Llei, tots entren i, aplicant-se els generosos sistemes de copagament (que s'havien dissenyat pensant en el sistema anterior), les administracions van començar a assumir una part molt important del cost de les estades en residències de persones que tenien ingressos més o menys grans. Veuen el mateix patró al qual m'he referit abans? Primer es crea un sistema generós que no podem mantenir, llavors es genera confiança i expectatives i després cal modificar-lo i tothom se sent traït. Això, en comptes d'haver començat dissenyant un sistema més equitatiu que no hagués generat expectatives sense fonament.

La Llei havia previst que el copagament en residències (el servei més costós) havia distingir entre els costos "hotelers i de manutenció" i els d'atenció. La idea era fer el mateix que a Alemanya, França, Holanda, Suècia i tots els països del nostre entorn: considerar que, quan una persona viu en una residència els costos que genera són de tres tipus: hotelers, d'atenció i sanitaris, i establir un sistema de finançament per a cadascun. Així, la part hotelera la hauria de pagar la mateixa persona, si pot en la seva integritat i si no, amb alguna ajuda, la d'atenció la pagaria l'administració amb un copagament i l'atenció sanitària continuaria pagant íntegrament la sanitat pública (fins que s'introduís el copagament també allà).

La realitat és que la Llei no s'ha desenvolupat quant a copagament es refereix (bé, es va intentar alguna cosa però era tan barroer que els tribunals el van tombar), de manera que cada comunitat ha fet el que li ha semblat correcte (o oportú) . La conclusió és que algunes són molt més generoses que altres.

Ara arriba, sis anys tard! un intent per establir un sistema de copagament que pugi el que paguen les persones i redueixi o que costa el sistema a l'administració. L'objectiu és passar de recaptar 600 milions en copagament (un 10% del total del sistema) a 900 (que serà un 15% del total. La trampa està en que, quan el govern ho explica diu que es tracta d'incrementar un 5% el copagament quan la veritat és que l'augment ha de ser del 50%.

Com afecta això a les residències actuals, concertades o que col · laboren amb l'administració mitjançant algun sistema?

Per desgràcia per conèixer la resposta haurem d'esperar.

Encara que costi, intentaré ser optimista durant unes línies:

Si s'elabora un Reial Decret amb elements dels que vaig proposar fa cinc anys, la mesura podria acabar no sent negativa per a les residències.

Es tractaria que els que puguin paguin més. "Els que puguin" seran els que van entrar en la llei de dependència perquè era universal i que, si no s'hagués aprovat la Llei haurien continuant estant del tot exclosos.

Ara, torno a ser realista / negatiu.

La mesura m'hauria semblat positiva, fins i tot plausible, si, en lloc de buscar els 300 milions addicionals, diguessin que l '"estalvi" serà de 100 i que els altres 200 es dedicaran a la concertació d'uns milers de places més.

Aquí veig el problema principal. Tot i que les mesures en si no em semblen desencaminades si m'ho sembla el que es pretén aconseguir amb elles que és, únicament gastar menys. Això em sembla miop ja que "gastar bé" en dependència pot generar més benefici que despesa.

Si, exactament el mateix es fes per donar més força i coherència al sistema, i encara millor, si s'hagués fet fa cinc anys, hauria felicitat el govern.

Tenim un grup d'empreses i entitats que presten serveis, que han reduït costos i s'han professionalitzat. Ens ha costat vint anys tenir un sector geroasistencial ben estructurat i això és una cosa a defensar. Només cal veure residències a Madrid, centres de dia a Barcelona o qualsevol altra ciutat, avui i fa vint anys per entendre de què estic parlant.

Ara tinc la sensació de veure algú que tira per la borda coses per mantenir a flotació el vaixell. Ara tira un moble, ara el menjar del rebost, ara la farmaciola ...

Senyors del govern, què soparem avui?

Us agrairé comentaris en aquest blog o al fòrum de Inforesidencias.com, el portal amb el cercador de residències per a la 3a edat

AL PAÍS VASC REBAIXEN EL COPAGAMENT EN RESIDÈNCIES PER A GENT GRAN PÚBLIQUES

En un context en què sembla que tot el relacionat amb la dependència es dirigeix ​​a gastar menys i recaptar més sorprèn la notícia que ha difós el diari Deia de 18 de juliol segons el qual, la Diputació Foral de Biscaia "regaja el preu públic de les residències forals per als majors ".

Una residència d'ancians pública a Bilbao El que vol dir lo notícia és que el copagament que han de fer alguns residents de centres residencials per a persones majors finançats per la Diputació Foral es veurà reduït en 200 euros a l'any i el que aquests disposaran de 17 Euros més al mes.

Una residència de gent gran a Barakaldo 

La veritat és que cal llegir entre línies per entendre l'abast real de la mesura. Segons llegim, a normativa biscaïna preveu que en calcular el copagament que ha de realitzar el resident es reservi una "quantitat mínima de lliure disposició" que fins ara era de 1.000 euros l'any i que ara passa a 1.200. Això vol dir que la mesura no afectarà tots sinó a uns quants. A quants? Això no ho publica el diari encara estaria molt bé que es fes públic ja que si no pot semblar que es rebaixa el copagament quan de veritat parlem d'una quantitat insignificant.

La justificació de la mesura la llegim a El Correo on un càrrec de l'administració explica que l'aplicació del copagament dels medicaments i la modificació de la Llei de Dependència introduïda al juliol de 2012 "fan necessari augmentar la quantitat destinada a la lliure disposició de les persones usuàries dels centres residencials públics ".

Per una pesona que estigui buscant una residència a Bilbao, la notícia pot tenir rellevància si és que aquesta és pública o concertada.  En absolut si és que cerca una residència per a gent gran privada, ja que haurà de continuar pagant uns preus que difícilment baixaran dels 2.000 Euros al mes.

Llegir més sobre això
Llegir al diari Deia

LARES AVALUA COM PAGUEN LES COMUNITATS AUTÒNOMES LA DEPENDÈNCIA

El document porta per títol Mapa Lares de la situació dels centres de gent gran del sector solidari a Espanya encara que el que s'amaga darrere d'aquest asèptic nom és una valoració sobre quant i com estan pagant les comunitats autònomes als prestadors de serveis socials (principalment residències assistides per a gent gran dependents).

La Llei de Dependència va semblar en un principi que seria un bàlsam o una catapulta per al sector professional de l'atenció a gent gran dependent (residències, centres de dia, serveis d'ajut a domicili o teleassistència). Ara es succeeixen els informes i estudis que posen de manifest que, passats set anys, el sistema necessita un canvi a fons.

El mapa té la seva plasmació cartogràfica i una explicació comunitat per comunitat que és aquest:

Tot i que cal felicitar Lares pel seu esforç, seria recomanable contastar les dades que exposa ja que, si el que conté referit a Andalusia és demolidor ("La manca de liquiditat i ajudes pot provocar fallida tècnica i tancaments d'alguns centres. Més, a causa dels retards en els pagaments s'estan produint retards en l'abonament de nòmines. Aquesta situació pot portar a reestructuracions de plantilles i desvinculacions salarials. La Llei de la Dependència retrocedeix des de fa un any a Andalusia"), altres comunitats autònomes, com Catalunya, queden molt bé amb frases com que els preus de concert han tingut un lleuger augment durant el darrer semestre o que "Termini establert per al pagament de places concertades és de 60 dies i no hi ha deute acumulat excepte, excepcionalment, l'abonament de l'import corresponent al mes de juliol de 2012 ". Aquestes afirmacions necessitarien una explicació addicional ja que en un tipus de places conegudes com "de col · laboració", que l'administració catalana tendeix a equiparar les concertades hi ha un deute molt més gran pel que es coneix com "regularització". Si bé és cert que l'informe es refereix a les entitats associades a Lares, o sigui del sector solidari. Estaria bé rebre "contrastos" amb la situació general en el fòrum d'Inforesidencias.com. 

Veure el document complet

POSANT NOTA A LES COMUNITATS AUTÒNOMES EN RAÓ DE COM APLIQUEN LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

L'Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials porta uns quants anys publicant el seu "Observatorio de la Dependencia", un estudi què posa notes a cadascuna de les comunitats autònomes en virtut a com s'aplica la llei de dependència i seguint uns criteris que han creat des de la pròpia associació i han anat adaptant.

Al principi, els dictàmens de l'observatori queien com vinagre en una ferida a les Comunitats que suspenien. Després, les que puntuaven baix s'han acostumat a dir que l'Associació amaga algun interès ocult o coses per l'estil i no es preocupaven tant.

Jo crec que, si algú pretén criticar els resultats de l'Observatori hauria de fer basant-se en la metodologia però em sembla absurd fer-ho a qui s'han limitat a establir uns criteris, comprovar-los i difondre'ls.

Ara tinc damunt de la taula dos documents que, posats un al costat d'un altre permeten criticar un aspecte de l'Observatori, encara que sigui col · lateral.

D'una banda, un article aparegut a la revista Capital de juliol titulat "Trontolla la dependència?" i en el qual apareixen els resultats de l'últim observatori en què, per exemple Andalusia treu un 7,1 sobre 10.

L'altra, el Mapa Lares sobre la situació dels centres de majors del sector solidari a Espanya en el qual es valora com quant i com paguen les comunitats autònomes a les residències concertades del "sector solidari". Això és només un extracte del que diu l'informe referint-se a Andalusia:

Respecte al preu de concertació

• "Baixada d'un 10%".
• "El pagament de les places, que oficialment hauria abonar-se als 30 dies, s'està realitzant amb retards de 90 i fins a 120 dies".
• "Gairebé el 14% de les places concertades en centres de Lares estan vacants, situació abans inusual, quan les places eren ocupades en un termini de nomás de 15 dies".
• "Des de juliol de 2012 només es reposen places per atendre urgències socials i només en casos extrems.
• "Segons la Junta d'Andalusia les valoracions estan pràcticament paralitzades i quan es realitzen, reflecteixen índexs a la baixa".
• "La Llei de Dependència retrocedeix des de fa un any a Andalusia".
• Per a qui ho no sàpiga, Lares és la patronal que agrupa les entitats del sector solidari (al sector se sol conèixer com "la patronal de les monges").

He volgut posar de manifest una contradicció claríssima entre ambdós informes.

Com pot ser que una comunitat alhora tregui "notable" i "suspengui" en dependència?.

El motiu és que en els informes de l'associació de directors es tenen en compte 12 barems entre els quals estan el nombre de beneficiaris, sol · licituds i dictàmens, l'equilibri entre prestacions i serveis, l'aportació de les autonomies per habitants o l'existència de bones pràctiques. Però, sense altres factors com el preu de concert, la diferència en el cost de la prestació de servei segons sigui aquesta pública, concertada o de prestació econòmica vinculada, o el que es triga a pagar als proveïdors, l'Observatori es queda coix. ¿Que més dóna que una comunitat reconegui moltes prestacions i serveis si després no les paga?

Aquesta crítica ha de ser entesa com una empenta per millorar els propers observatoris i no com un atac a la tasca de l'associació al elaborar-los. Al meu entendre han de seguir fent ja que són molt útils per separar gra de palla. Això si, incloent algun barem més.

Com a ciutadà, m'encantaria que existissin Observatoris referits a educació, sanitat, carreteres o policies municipals que permetessin comparar com es fan les coses en diferents comunitats autònomes i municipis. Encara fossin esbiaixats, encara que fossin millorables o encara que fossin el que fossin.

La veritable democràcia necessita que els ciutadans que vulguin estar informats el puguin estar amb fonts diferents i contradictòries. Sempre hi haurà molts a qui els doni igual i es conformin amb consignes. M'agradaria pensar que qui llegeixen aquest blog són del dels pocs que no.

L'ASSASSÍ BONDADÓS D'OLOT? NO M'HO CREC GENS

Durant molts anys he estat convençut que això dels assassins en sèrie era una cosa que passava més a Hollywood que en la realitat. L'assassí de la residència de gent gran d'Olot em va fer veure fa un parell d'anys, quan tot va sortir a la llum, que també per aquestes latituds teníem la nostra part d'escòria humana.

Ara que s'està celebrant el judici, els mitjans de comunicació han trobat una bona dosi de carnassa en què rebolcar-se i ho estan fent fixant-se en angles "interessants". Sembla que Joan Vila era una bellíssima persona, que els seus companys el consideraven un bon empleat, els residents i familiars estaven contents amb ell i que, segons el mitjà, o bé estava boig o el que va fer ho va fer per evitar patiments a les seves víctimes.

No em crec res.

Un metge anglès anomenat Harold Shipman, encantador amb els seus pacients va matar entre 200 i 250 d'ells amb sobredosi d'insulina. Tot es va destapar quan va intentar quedar-se amb l'herència d'una de les seves víctimes. Quan es va saber que era un assassí molta gent es va sorprendre: "era tan amable".

A mi hi ha algunes coses, de les que he llegit, que em semblen molt cridaneres. Una és l'arma que utilitzava per matar. En alguns casos eren sobredosi d'insulina però en altres introduïa lleixiu al coll de les seves víctimes. M'estremeixo a pensar el que s'ha de notar, dement o no, quan aquest líquid càustic et crema les entranyes, i només m'esgarrifa més el suposar que, si Joan Vila hagués seguit utilitzant els sobredosi d'insulina, amb gairebé tota seguretat hauria seguit matant impunement.

Ara, en el judici, resulta que Joan Vila només volia estalviar patiment a uns pobres ancians i el pitjor és que, sembla que les salvatjades d'aquest home per a alguns són un bon motiu per començar a parlar d'eutanàsia, o de la dignitat dels que pateixen, o de les mesures de control que haurien d'aplicar les residències geriàtriques.

Anem per parts:

La dignitat de les persones es refereix al valor de la vida humana en si mateixa. Un ésser humà és valuós en si i ha de ser respectat amb independència de com sigui o com el veiem. És perquè crec en la dignitat de les persones que em semblaria aberrant que ara fessin beure lleixiu a Joan Vila (cosa que preveuen alguns ordenaments, com el del "civilitzat Iran") o que ho sotmetessin a apedregada o tortura.

L'autonomia és un altre principi en el que crec bastant i per això veig interessant que es puguin plantejar conflictes quan una persona considera que la seva vida ja no és digna de ser viscuda i decideix racionalment finalitzar-la. Res d'això va passar a Olot.

Joan Vila va decidir que podia ser Déu. El donaria i trauria la vida. I li va agradar. Li va agradar tant que ho va fer una vegada i una altra. Suposo que es va avorrir de matar amb insulina i va provar amb lleixiu.

En el seu camí va deixar la mort de deu residents i un mal, encara per avaluar als professionals que treballen en residències.

He llegit que alguns familiars de les víctimes qüestionen la forma en què la residència guardava i administrava la medicació. Fins i tot que es queixen de la manca de controls a la residència. Suposo que acabaran demanant que la residència els indemnitzi.

La veritat és que una residència per a majors compta amb un equip interdisciplinari i una sèrie de protocols, registres i programes orientats a prestar un servei de qualitat als residents i no per evitar que un empleat psicòpata els mat.

Aprofitant l'atenció que provoca el succés podríem caure en la temptació d'exigir que les residències tinguin molts més controls i supervisions. Que ferm cada vegada que una pastilla surt de la caixa o cada vegada que una ampolla de lleixiu entra o surt del magatzem. Seria un error.

El més important quan una persona ingressa en una residència geriàtrica és la confiança que està dipositant en un equip de professionals que van a suplir allò que ell ja no pot fer per si mateix i li van a donar el suport necessari perquè segueixi el seu projecte de vida.

La tendència en el nostre sector és la de que el major cada vegada se senti més amo de la seva vida, prengui més decisions "faci més coses" de les que vulgui, el que suposa assumir riscos.

Posar més controls perquè un altre boig no mati als residents suposa limitar els drets d'aquells residents que encara mantenen marge per poder "fer més coses". Per això, en comptes de més controls que hauríem és tendir a que més residents poguessin autoadministrar la medicació amb una supervisió discreta.

Joan Vila és un assassí que resulta treballava en una residència geriàtrica de Girona. Podria haver estat metge, notari o antenista però era gerocultor i això va fer que matés a persones en una residència.

Reflexionem sense obsessionar-nos si es pot millorar el control de la medicació, que condemnin l'assassí, i seguim en el que ens ocupa: veure com l'atenció a persones grans en residències pot millorar tot i la crisi i els impagaments de l'administració.

Per les persones que busquen una residència de gent gran espero que això no sigui més que una por passatjera.

LA GENERALITAT S'EQUIVOCA AL TANCAR LA PORTA A NOVES RESIDÈNCIES ACREDITADES

Per aquells a qui el títol d'aquest post els soni estrany, m'agradaria començar explicant que, a principis de maig de 2013, el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat, a través de l'ICASS va publicar una nota en el seu web en què venia a dir que , com els temps estan molt achuchados i hi ha pocs diners, tancava la possibilitat que les residències per a gent gran privades que complissin una sèrie de requisits es aceditasen podent així acollir residents finançats per l'administració mitjançant el sistema de la prestació econòmica vinculada (PEV). Les residències concertades i ja acreditades seguirien podent acollir aquests usuaris i les que ja havien presentat la sol · licitud podrien encara accedir si complien els requisits.

La notícia no m'ha agafat totalment per sorpresa ja que, fa uns mesos algú dins de l'ICASS em va dir que aquesta era la seva intenció i, de fet, ja portaven algun temps dient informalment a les residències de gent gran que volien acreditar-se. Quan m'ho van comentar des ICASS els vaig dir que em semblava incorrecte i irregular però no ho vaig haver expressar d'una forma prou persuasiva o, senzillament no van estar d'acord.

Avui crec que la Generalitat s'equivoca i vaig a explicar per què. I per ser més convincent aquest cop, aniré per parts.

1. Què és l'acreditació?

En el sistema de la Llei de Dependència (LAPAD) que reben prestacions de serveis ho fan en serveis públics o concertats. Perquè un servei privat pugui ser concertat ha d'estar acreditat.

D'altra banda, els qui reben una prestació econòmica vinculada (PEV) poden comprar serveis en entitats acreditades.

Així, l'acreditació es converteix en la porta d'entrada de les entitats públiques per a la prestació de serveis finançats pel sistema de dependència.

Acreditar vol dir complir uns requisits més exigents que els d'autorització amb el que el que preveu la Llei és que hi hagi dos tipus de serveis privats (a partir d'ara em centraré en residències):

Les residències "privades-privades" serien les que compleixen la norma d'autorització i busquen els seus clients en el mercat privat.

Les residències "privades-acreditades" complirien, a més de les normes d'autorització una norma específica més exigent que és la que els permet "vendre" places a l'administració, ja sigui mitjançant concert, col · laboració o PEV.

En altres paraules la Llei de Dependència preveu que les residències privades puguin acreditar, complint els requisits d'acreditació, i només les acreditades puguin ser concertades o rebre a beneficiaris del PEV.

2. Quins són els requisits d'acreditació?

La Llei de Dependència marca que cada comunitat autònoma establirà els seus requisits d'acreditació existint uns criteris comuns que s'estableixen per a totes les comunitats.

Aquests criteris comuns d'acreditació es van publicar al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) al desembre de 2008 i donaven un termini d'un any perquè totes les comunitats autònomes publiquessin els seus respectius Decrets d'acreditació.

Si tot hagués anat tal com estava previst, la Generalitat abans de desembre de 2009 hauria publicat el seu decret i, a partir de llavors totes les residències que volguessin acreditar sabrien, de forma clara i segura a què atenir, quins requisits complir i quin procediment seguir per aconseguir aquesta acreditació. En un sistema d'acreditació no hauria uns terminis per presentar sol · licituds, ICASS no podria dir "ja no acredito més" ja que totes les residències que ho demanessin i complissin els requisits, podrien estar acreditades.

El que passa és que la Generalitat i, concretament el Departament de Benestar Social i Família, amb les seves successives denominacions i personificacions, ha estat incapaç ¡en gairebé cinc anys! d'elaborar un decret establint quins són els requisits d'acreditació. I no només això sinó que, a més de no elaborar un Decret que donés seguretat ha anat preparant successius sistemes provisionals, transitoris o ad hoc que li ha permès concertar places en residències no acreditades, establir "límits en el copagament" i mantenir amb vida a l' Programa de Suport a l'Acolliment Residencial (la col · laboració) quan fa vuit anys se'ns va anunciar que era una cosa "a extingir". I normalment ho ha fet, no publicant normes al Diari Oficial de la Generalitat sinó emetent notes, circulars, publicacions a internet que tenen nul valor jurídic però són d'obligat compliment en la mesura que són l'única forma en què una residència ha pogut accedir al "client públic".

Dins d'aquest malabarisme ajurídic, del que porto uns anys opinant en els meus blogs, al maig de 2011 es va iniciar un procés d'acreditació transitòria mitjançant la publicació a la web de la Generalitat d'una sèrie de documents.

Aquest procés permetia a les residències assistides que complissin uns requisits, i acceptessin un "límit" al preu que cobressin als residents, acollir beneficiaris de la PEV mentre aquests o poguessin ingressar en una residència pública o concertada.

Actualment els requisits continguts en aquesta documentació són els d'acreditació a Catalunya. ¿Hauria estat tan difícil donar forma de decret a aquell sistema i deixar-lo de forma definitiva?

3. Què suposa avui per a una residència privada ser acreditada?

Amb un parell d'exemples s'entén perfectament.

Suposem que sóc una residència "privada-privada" i que un dels meus residents sol · licita l'ajuda de la dependència. Des serveis socials li diran clarament que quan aconsegueixi l'ajuda el major haurà d'ingressar en una residència pública, concertada, col · laboradora i que, si no troba plaça, s'haurà de posar en llista d'espera d'alguna d'aquelles i mentrestant podrà estar en una residència acreditada cobrant una PEV. A més li deixarà clar que, durant el temps en que estigui en la "privada-privada" no podrà cobrar res. O sigui, que el millor és que es vagi i es busqui una altra que sigui acreditada.

Les residències "privades-privades" saben avui que no ser acreditades els pot comportar la pèrdua de residents que, fins llavors vivien feliçment en els seus centres.

A més saben que totes les treballadores socials d'atenció primària, quan assessoren famílies que inicien el procés de la dependència i consideren l'ingrés del dependent en una residència, els aconsellen que busquin una residència acreditada.

Durant els darrers anys hem passat per fases i hem vist molta casuística. Des d'un moment inicial en què totes les residències privades podien acollir beneficiaris de PEV fins residents als quals els deia que fins que no ingressaren en una residència acreditada la seua expedient estava paralitzat. Sigui com sigui, el procés ha anat cap al arraconament de les residències "privades-privades" i la seva exclusió del sistema de la dependència.

Com que no vull ser del tot fatalista voldria deixar clar que el fracàs clamorós i col · lapse de la Llei de Dependència també està generant en algunes residències "privades-privades" un cert alleujament: En la mesura que algunes d'elles no compleixen amb els rigorosos requisits de personal de les acreditades, poden tenir costos una mica inferiors, en la mesura que l'esperança que va generar la Llei de Dependència esdevé desengany, més persones dependents han d'optar per places privades en residències. Quan els nostres governants decideixin dir-nos la veritat i deroguin la Llei tornant a un sistema de cobertura no universal (o sigui que les rendes més altes quedin excloses de cobertura), cosa que passarà, calculo en uns dos o tres anys, la xifra de persones que optaran de nou per residències privades s'incrementarà substancialment. La competència serà llavors la clau.

4. Què suposa frenar l'acreditació de noves residències per a les residències?

Siguin com siguin les perspectives a mitjà i llarg termini, la veritat avui és que, des que el 2011 la Generalitat va divulgar els criteris d'acreditació transitòria, sense establir una data de caducitat, hi va haver residències de gent gran que van començar a calcular què els costaria complir aquests requisits i poder entrar al "mercat de les places PEV".

Per a algunes residències de majors, sobretot les petites i mitjanes, acreditar suposava fer algunes obres a la residència, reduir alguna plaça i pensar en contractar més personal. Això a canvi d'una expectativa incerta. Les residències sabien que la Generalitat quan les acredités no obligaria a ingressar a ningú. Únicament apareixerien en la llista de residències acreditades i hauria de ser el dependent què les triés. Les residències sabien que assumien un risc però, en molts casos, més que pensar en futurs residents, pensaven en no perdre els que ja tenien.

Unes trigar més que altres en prendre la decisió però la veritat és que avui hi ha residències a Catalunya que ja han realitzat una part de la inversió amb l'esperança de, quan finalitzin les obres, poder ser acreditades.

Frenar en sec l'acreditació suposa trair la confiança que uns ciutadans han dipositat en la paraules de la Generalitat, encara que aquestes estiguessin a internet i no al BOE. Una confiança que els ha portat a realitzar inversions i obres (una mica encomiable en la difícil situació). La Generalitat podria haver dit que d'aquí a tres mesos deixarà d'acceptar noves sol · licituds. D'aquesta manera hauria estimulat a més residències a accelerar les obres i hauria aparegut davant la societat com algú que entén les dificultats.

Per descomptat hi ha l'altre costat de la balança. Les residències que avui ja estan acreditades poden estar contentes amb la decisió de la Generalitat. Si veus que el teu veí està fent obres i que quan les acabi serà una competència amb la qual lluitar per captar els cada vegada més minsos beneficiaris de PEV, t'alegraràs si l'ICASS li dóna amb la porta als nassos. Qui estigui en aquesta situació té motius per alegrar però això no fa millor la decisió de la Generalitat.

5 - Què suposa frenar l'acreditació de noves residències per als ciutadans?

La resposta és senzilla. Les persones grans beneficiàries de la Llei de Dependència a Catalunya tindran amb aquesta mesura menys capacitat d'elecció.

Potser sóc un il · lús però m'agrada tenir la sensació que trio. M'encanta la filosofia d'atenció / planificació centrada en la persona en què el resident pot prendre decisions i els altres les respecten encara que no siguin les més adequades. Cada vegada que vaig a un curs, conferència, jornada ... sobre atenció centrada en la persona veig algú de l'administració assentint amb el cap. Ara m'adono que quan ho fan han d'estar pensant en una altra cosa, ja que, quan tenen l'ocasió de fer alguna cosa que de veritat pugui potenciar el respecte a les eleccions, en comptes d'augmentar la possibilitat de triar la retallen.

Un exemple: Si al seu municipi hi ha una residència que s'ha gastat uns diners per aconseguir ser acreditada i que compleix tots els requisits d'acreditació, i una persona gran beneficiària de la Llei de Dependència que vol ingressar en aquesta residència. ¿Per què la Generalitat pot aconseguir que acabi anant a un altre municipi?

6 - Per què l'argument que dóna la Generalitat no s'aguanta?

Això és el que diu la Generalitat:

L'ICASS, Institut Català d'Assistència i Serveis Socials va iniciar el maig del 2011, malgrat les dificultats pressupostàries, un nou procés d'acreditació de centres residencials i diürns per poder acollir usuaris amb dret a prestació econòmica vinculada, posant especial atenció en territoris amb més necessitat d'oferta pública de places.
L'actual context de pròrroga pressupostària, condiciona la garantia de les obligacions pressupostàries econòmiques que se'n deriven, pel que no s'està donant continuïtat al procés de noves acreditacions excepte aquelles que es trobin immerses en millores propostes per escrit previ a l'obtenció d'aquesta condició.

La veritat és que el fet d'acreditar nous centres com a possibles acollidors de beneficiaris de PEV no suposa incrementar ni un euro la despesa.

Recordem que el fet d'estar acreditat (igual que abans succeïa amb l'estar acreditat com a residència col · laboradora) no suposa que la Generalitat assumeixi cap obligació de "enviar" residents. L'ésser acreditat només suposa aparèixer a la llista d'acreditats perquè els beneficiaris de la PEV puguin triar estar al teu residència mentre esperen a tenir una plaça pública o de concert.

Les úniques places que la Generalitat té "compromeses" són les que ha concertat amb alguna residència i, en menor mesura les residències col·laboradores (que cada vegada intenta tractar de forma més anàloga a les residències concertades).

Si el que resulta car per li Departament és el cost del procés d'acreditació, tenen una via molt fàcil i directa de traslladar-lo a la residència. La Llei de Serveis Socials de 2007 estableix que l'acreditació s'han d'inscriure en el Registre de Serveis Socials. En la mesura que hi ha unes taxes que paguen els processos d'inscripció en el registre, no costaria gaire incloure l'acreditació entre els fets "a taxar". Estic segur que les residències pagarien la quantitat sense massa inconvenient.

7 - Pot rectificar la Generalitat?

Les seria difícil rectificar si haguessin apostat per un sistema de govern més seriós basat en l'imperi de la llei i en la publicació en els diaris oficials dels actes i reglaments que afecten un conjunt indeterminat de ciutadans afectant seus drets.

Però avui no vivim en aquest sistema sinó en el de "mira el que he penjat al meu mur de Facebook".

Crec que demà mateix la Generalitat podria potar per canviar la nota que va penjar (i de la qual aquest és l'enllaç per una altra que digués que per garantir el dret a triar proveïdor d'entre els que compleixin els criteris d'acreditació, la Generalitat continuarà acreditant transitòriament residències, d'acord amb els criteris de maig de 2011 i assumint el compromís de publicar el Decret d'acreditació definitiu abans de final d'any.

Com sempre, potser sóc jo el que m'equivoco, pel que agrairé de tot cor els comentaris.